Per H.H. Orient Pròxim
Periodista de la Xarxa Mediterrània d’Informació i Comunicació amb Visió de Gènere
Les guerres i els conflictes fan que els temes relacionats amb el gènere semblin fora de context i irrellevants.
En la majoria dels Estats àrabs, els reformistes i els defensors dels drets humans s’han convertit en objectiu de la repressió oficial de forma oberta. Aquestes figures s’exposen sovint a acusacions judicials i detencions, i de vegades, a ser assassinats, mentre que moltes organitzacions de la societat civil pateixen l’assetjament a través d’obstacles legals al seu treball. Molts països àrabs segueixen obstruint el treball d’entitats cíviques, associacions professionals independents, sindicats i institucions de drets humans.
La manca de bona governança i les sistemàtiques violacions dels drets humans i dels principis bàsics de la democràcia han posat els mecanismes nacionals de gènere en una situació precària. La defensa dels drets de les dones a través d’aquests mitjans, mentre que es violen tots els altres drets polítics i cívics, mina la integritat d’aquestes maquinàries de gènere i posa en dubte la seva capacitat d’aconseguir un veritable canvi.
A més, el fet que la majoria estiguin controlats per les “primeres dames” els deixa poques oportunitats de tenir un paper crític o influent respecte a altres polítiques o pràctiques governamentals.
Les violacions dels drets humans individuals i col·lectius s’han agreujat durant l’última dècada en el món àrab. S’han produït greus abusos en les àrees que es troben sota ocupació estrangera. Aquí, les dones han patit sovint el pitjor de les condicions humanitàries (Iraq, Palestina, Líban, Sudan). El conflicte i les guerres han produït un devastador impacte en les economies, les societats i les institucions.
Els conflictes armats interns són un altre escenari de greus abusos dels drets humans, en els quals les dones són especialment vulnerables a la violació i l’assassinat, no només durant els assalts dels exèrcits, sinó també durant la fugida i l’emigració.
La guerra comporta trànsit i moviments induïts pel conflicte i és una de les importants raons per explicar l’emigració des de la regió. El nombre de persones que es desplacen com a conseqüència d’un conflicte és molt significatiu.
A principis de 2008, uns 14 milions de refugiats van passar a estar sota el control de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) o de la UNRWA (Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient). S’estima que són 26 milions a tot el món, dels quals 7.700.000 provenen només del Sudan i l’Iraq-Sudan 4.900.000 i l’Iraq 2.800.000-(HDR 2009, p. 26). La guerra entre Israel i el Líban de 2006 va conduir al desplaçament d’un terç de la població civil i la destrucció de milers de cases.
El mateix va passar en la guerra de 2008-2009 a Gaza, en la qual el 23% de les cases de la Franja de Gaza van ser destruïdes o es van veure afectades total o parcialment (Nacions Unides, Consell dels Drets Humans, 2009).
Les guerres i el conflicte amenacen greument els mecanismes nacionals, ja que intenten fer front a la devastació a gran escala amb una capacitat humana i uns recursos limitats. Les guerres i el conflicte també fan que els temes relacionats amb el gènere semblin fora de context i irrellevants.
El context dels mecanismes de les dones a la regió és diferent en els països rics en petroli i en els països pobres o altament poblats. En aquests últims, els contextos econòmics, polítics, socials, culturals i institucionals estan, en general, més desenvolupats en relació amb l’activisme i els rols de les dones en comparació amb els països rics en petroli. Tanmateix, països com Egipte, Algèria, Marroc, Iemen i Sudan, per exemple, han patit molt per polítiques d’ajust estructural i la dissolució de la majoria de les empreses estatals.
Dues dècades de liberalització contínua van culminar en una onada més agressiva encara, caracteritzada per la inclusió de molts estats àrabs en alguns acords de zona franca amb els Estats Units i la Unió Europea, d’acord amb els quals Israel ha de ser un soci (amb Jordània i Egipte de forma directa, i de forma indirecta amb alguns altres estats àrabs, inclosos Marroc i alguns països de l’àrea del Golf). Aquest esforç internacional d’Estats Units, la Unió Europea, les multinacionals i organitzacions d’ajuda internacional per accelerar la privatització va conduir a creixents disparitats socials i pobresa, acompanyades de protestes i ressentiment polític.
Així mateix, el progressiu poder de les diferents organitzacions i grups islamistes va suposar una greu pressió per als moviments de dones i els mecanismes nacionals d’igualtat de gènere, que en la seva major part depenien totalment dels seus governs.
Els Estats àrabs van seguir diverses estratègies per fer front als moviments d’oposició, que anaven des de tenir-los en compte fins a embarcar-se en un enfrontament total amb ells (Palestina, Egipte, Sudan, Iemen, Algèria i Tunísia). Aquesta situació va fer que alguns moviments de dones i mecanismes nacionals, encara febles i en una fase embrionària, quedessin “ostatges” dels seus estats, que patien i segueixen patint d’un greu declivi de legitimitat i suport popular. Els mecanismes nacionals de gènere es van distanciar llavors dels temes relacionats amb l’opressió política i es van centrar en preservar i ampliar els serveis socials i els ajuts.
Cal ressaltar que la major part dels moviments islàmics majoritaris tenen opinions conservadores pel que fa als drets de les dones i la igualtat de gènere, i han mostrat certa hostilitat o crítica als mecanismes universals de drets de les dones, com les Plataformes de Pequín o la CEDAW (Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona). No obstant això, molts han experimentat importants canvis en les últimes dues dècades pel que fa a la seva posició sobre certs temes socials, com el respecte als drets humans, la bona governança i la democràcia, que seran crucials per al seu futur (per exemple al Líban , Palestina, Egipte, Tunísia i Marroc).
Alguns apunts sobre el tractament dels drets humans i les dones per part dels mitjans de comunicació
D’una banda es veu la contradicció que reflecteix la premsa europea sobre els conflictes en el món àrab, basats en una doble opinió a causa dels seus interessos. Moltes de les opinions de la premsa europea sobre el món àrab es basen en que es tracta de països del tercer món. Així, les opinions sobre les dones sorgeixen unides a tradicions antigues i religió.
Sobretot, molts mitjans es basen més en les tradicions culturals de cada país comparant-los amb Europa i critiquen aquests aspectes abans de preocupar-se de les necessitats d’aquests països per al seu desenvolupament.
Durant les guerres, els més perjudicats són les dones i els nens però tot tantmateix la premsa els dóna molt poc espai. Per exemple, la premsa europea dóna el nombre de soldats morts en el bàndol guanyador i també al perdedor, però en cap cas ens informen de les estadístiques de les famílies que han perdut la llar, de les dones deambulant d’un costat a un altre sense saber on estan els seus fills o familiars, etc.
D’altra banda, a l’Orient Mitjà, les ONGs no tenen el mateix tracte periodístic que a Europa. Els motius són que a Europa són lliures i aquí hi ha un ferri control governamental sobre la majoria d’elles.
També a l’Orient Mitjà la premsa continua sent primordialment “masclista”, sobretot en el llenguatge i temes com la política, la religió o el sexe, que són tabús que no poden ser desenvolupats per les dones i només fins a un cert límit pels homes.
——————————————————–
Por H.H. Oriente Próximo
Periodista de la Red Mediterránea de Información y Comunicación con Visión de Género
Las guerras y el conflicto hacen que los temas relacionados con el género parezcan fuera de contexto e irrelevantes.
En la mayoría de los Estados árabes, los reformistas y los defensores de los derechos humanos se han convertido en objetivo de la represión oficial de forma abierta. Dichas figuras se exponen con frecuencia a acusaciones judiciales y arrestos, y a veces, a ser asesinados, mientras que muchas organizaciones de la sociedad civil sufren el acoso de obstáculos legales a su trabajo. Muchos países árabes siguen obstruyendo el trabajo de entidades cívicas, asociaciones profesionales independientes, sindicatos e instituciones de derechos humanos .
La falta de buena gobernanza y las sistemáticas violaciones de los derechos humanos y de los principios básicos de la democracia han puesto a los mecanismos nacionales de género en una situación precaria. La defensa de los derechos de las mujeres a través de estos medios, mientras que se violan todos los demás derechos políticos y cívicos, mina la integridad de esas maquinarias de género y pone en duda su capacidad de conseguir un verdadero cambio.
Además, el hecho de que la mayoría estén controlados por las “primeras damas” les deja pocas oportunidades de tener un papel crítico o influyente con respecto a otras políticas o prácticas gubernamentales.
Las violaciones de los derechos humanos individuales y colectivos se han agravado durante la última década en el mundo árabe. Se han producido graves abusos en las áreas que se encuentran bajo ocupación extranjera. Ahí, las mujeres han sufrido a menudo lo peor de las condiciones humanitarias (Iraq, Palestina, Líbano, Sudán). El conflicto y las guerras han producido un devastador impacto en las economías, las sociedades y las instituciones
Los conflictos armados internos son otro escenario de graves abusos de los derechos humanos, en los que las mujeres son especialmente vulnerables a la violación y el asesinato, no solo durante los asaltos de los ejércitos, sino también durante la huida y la emigración
La guerra conlleva tráfico y movimientos inducidos por el conflicto y es una de las importantes razones para explicar la emigración desde la región. El número de personas que se desplazan como consecuencia de un conflicto es significativo.
A principios de 2008, unos 14 millones de refugiados pasaron a estar bajo el control del ACNUR (Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados) o de la UNRWA (Agencia de Naciones Unidas para los Refugiados de Palestina en Oriente Próximo). Se estima que son 26 millones en todo el mundo, de los cuales 7,7 millones provienen solo de Sudán e Iraq -Sudán 4,9 millones e Iraq 2,8 millones- (HDR 2009, p. 26). La guerra entre Israel y Líbano de 2006 condujo al desplazamiento de un tercio de la población civil y a la destrucción de miles de casas.
Lo mismo ocurrió en la guerra de 2008-2009 en Gaza, en la que el 23% de las casas de la Franja de Gaza fueron destruidas o se vieron afectadas total o parcialmente (Naciones Unidas, Consejo de los Derechos Humanos, 2009).
Las guerras y el conflicto amenazan gravemente a los mecanismos nacionales, ya que intentan hacer frente a la devastación a gran escala con una capacidad humana y unos recursos limitados. Las guerras y el conflicto también hacen que los temas relacionados con el género parezcan fuera de contexto e irrelevantes.
El contexto de los mecanismos de las mujeres en la región es distinto en los países ricos en petróleo y en los países pobres o altamente poblados. En estos últimos, los contextos económicos, políticos, sociales, culturales e institucionales están, en general, más desarrollados en relación con el activismo y los roles de las mujeres en comparación con los países ricos en petróleo. No obstante, países como Egipto, Argelia, Marruecos, Yemen y Sudán, por ejemplo, han sufrido mucho por políticas de ajuste estructural y la disolución de la mayoría de las empresas estatales.
Dos décadas de liberalización continua culminaron en una ola más agresiva aún, caracterizada por la inclusión de muchos Estados árabes en algunos acuerdos de zona franca con Estados Unidos y la Unión Europea, con arreglo a los cuales Israel debe ser un socio (con Jordania y Egipto de forma directa, y de forma indirecta con algunos otros Estados árabes, incluidos Marruecos y algunos países del área del Golfo). Este esfuerzo internacional de Estados Unidos, la Unión Europea, las multinacionales y organizaciones de ayuda internacional por acelerar la privatización condujo a crecientes disparidades sociales y pobreza, acompañadas de protestas y resentimiento político
Asimismo, el paulatino poder de las distintas organizaciones y grupos islamistas supuso una grave presión para los movimientos de mujeres y los mecanismos nacionales de igualdad de género, que en su mayor parte dependían totalmente de sus gobiernos.
Los Estados árabes siguieron varias estrategias para hacer frente a los movimientos de oposición, que iban desde tenerlos en cuenta hasta embarcarse en un enfrentamiento absoluto con ellos (Palestina, Egipto, Sudán, Yemen, Argelia y Túnez). Esta situación hizo que algunos movimientos de mujeres y mecanismos nacionales, aún débiles y en una fase embrionaria, quedaran “rehenes” de sus Estados, que sufrían -y siguen sufriendo- de un grave declive de legitimidad y apoyo popular. Los mecanismos nacionales de género se distanciaron entonces de los temas relacionados con la opresión política y se centraron en preservar y ampliar los servicios sociales y las ayudas
Hay que resaltar que la mayor parte de los movimientos islámicos mayoritarios tiene opiniones conservadoras con respecto a los derechos de las mujeres y la igualdad de género, y ha mostrado cierta hostilidad o crítica a los mecanismos universales de derechos de las mujeres, como las Plataformas de Pekín o la CEDAW (Convención sobre la eliminación de todas las formas de discriminación contra la mujer). Sin embargo, muchos han experimentado importantes cambios en las últimas dos décadas con respecto a su posición sobre ciertos temas sociales, como el respeto a los derechos humanos, la buena gobernanza y la democracia, que serán cruciales en para su futuro (por ejemplo en Líbano, Palestina, Egipto, Túnez y Marruecos).
Algunos apuntes sobre el tratamiento de los derechos humanos y las mujeres por parte de los medios de comunicación
Por una parte se ve la contradicción que refleja la prensa europea sobre los conflictos en el mundo árabe, basados en una doble opinión debido a sus intereses. Muchas de las opiniones de la prensa europea sobre el mundo árabe se basan en que se trata de países del tercer mundo. Así, las opiniones sobre las mujeres surgen unidas a tradiciones antiguas y religión.
Sobre todo, muchos medios se basan más en las tradiciones culturales de cada país comparándolos con Europa y critican estos aspectos antes de preocuparse de las necesidades de dichos países para su desarrollo.
Durante las guerras, los más perjudicados son las mujeres y los niños pero apenas la prensa les da un poco de espacio. Por ejemplo, la prensa europea da el número de soldados muertos en el bando ganador y también en el perdedor, pero en ningún caso nos informan de las estadísticas de las familias que han perdido su hogar, de las mujeres deambulando de un lado a otro sin saber donde están sus hijos o familiares, etc..
Por otra parte, en Oriente Medio, las ONGs no tienen el mismo trato periodístico que en Europa. Los motivos son que en Europa son libres y aquí hay un férreo control gubernamental sobre la mayoría de ellas.
También en Oriente Medio la prensa sigue siendo primordialmente “machista”, sobre todo en el lenguaje y temas como la política, la religión o el sexo, son tabúes que no pueden ser desarrollados por las mujeres y solo hasta un cierto límite por los hombres.
——————————————————–
By H.H. Middle East
Journalist of the Mediterranean Network of Information and Communication with a Gender Perspective
Wars and conflict make the gender-related issues seem out of context and irrelevant.
In most Arab States, reformers and defenders of human rights have become targets of official repression openly. These figures are frequently exposed to legal charges and arrests, and sometimes, to be killed, while many civil society organizations are harassed by legal obstacles to their work. Many Arab countries continue to obstruct the work of civic bodies, independent professional associations, trade unions and human rights organisations.
The lack of good governance and systematic violations of human rights and basic principles of democracy have put national gender machineries in a precarious situation. The defense of women’s rights in this way, while everyone else violate political and civil rights, undermines the integrity of these gender machineries and question their ability to achieve real change.
Moreover, the fact that most are controlled by the “first ladies” leaves them little opportunity to play a critical role or influence related to other government policies or practices.
Violations of individual and collective human rights have worsened over the past decade in the Arab world. There have been serious abuses in the areas under foreign occupation. There, women have often suffered the worst humanitarian conditions (Iraq, Palestine, Lebanon, Sudan). Conflict and war have produced a devastating impact on economies, societies and institutions.
Internal armed conflicts are another scene of serious human rights abuses, in which women are particularly vulnerable to rape and murder, not only during the attacks of the armies, but also during the flight and emigration.
War involves traffic movements induced by the conflict and this is one of the major reasons for emigration from the region. The number of people displaced by conflict is very significant.
In early 2008, around 14 million refugees came under the control of the UNHCR (United Nations High Commissioner for Refugees) or the UNRWA (United Nations Agency for Palestine Refugees in the Near East). There are estimated 26 million worldwide, of which only 7.7 million from Sudan and Iraq, Sudan and Iraq, 4.9 million 2.8 million-(HDR 2009, p. 26). The war between Israel and Lebanon in 2006 led to the displacement of one third of the civilian population and the destruction of thousands of homes.
The same happened in the 2008-2009 war in Gaza, where 23% of the houses in the Gaza Strip were destroyed or totally or partially affected (UN Human Rights Council, 2009).
Wars and conflicts seriously threaten national mechanisms, as they try to cope with large-scale devastation with limited human capacity and resources. Wars and conflict also make the gender-related issues seem out of context and irrelevant.
The context of the mechanisms of women in the region is different in the oil-rich countries and poor countries or highly populated ones. In the latest ones, economic, political, social, cultural and institutional contexts are generally more developed in relation to the activities and role of women in comparison to the oil-rich countries. However, countries like Egypt, Algeria, Morocco, Yemen and Sudan, for example, have suffered through structural adjustment policies and the dissolution of most state enterprises.
Two decades of liberalization culminated in a wave that continued even more aggressive, characterized by the inclusion of many Arab states in some free zone agreements with the United States and the European Union, under which Israel should be a partner (with Jordan and Egypt directly, and indirectly with some other Arab states, including Morocco and some Gulf countries in the region). This international effort of the United States, European Union, multinationals and international aid organizations to accelerate the privatization led to growing social disparities and poverty, accompanied by protests and political resentment.
Also, the progressive power of the different organizations and Islamist groups was a serious pressure on women’s movements and national mechanisms for gender equality, as most of them where totally dependent on their governments.
The Arab States followed several strategies to deal with the opposition movements, ranging from taking them into account to be engaged in a confrontation with them all (Palestine, Egypt, Sudan, Yemen, Algeria and Tunisia). This situation led some women’s movements and national machineries, that still weak and at an embryonic stage, to remain “hostages” of their states, which suffered-and continue to suffer – a serious decline of legitimacy and popular support. The national gender machineries then distanced themselves from issues such as political oppression and focused on preserving and expanding social services and aid.
It should be noted that most of the mainstream Islamic movements have conservative views regarding women’s rights and gender equality, and have shown some hostility or criticism for universal mechanisms promoting women’s rights, such as platforms like Beijing or CEDAW (Convention on the Elimination of All Forms of Discrimination against Women). However, many have undergone major changes in the last two decades with regard to their position on certain social issues such as respect for human rights, good governance and democracy, which will be crucial for the future (for example in Lebanon , Palestine, Egypt, Tunisia and Morocco).
Some notes on the treatment of human rights and women by the media
On the one hand you see the contradiction that the European press reflects on the conflicts in the Arab world, based on a double perception due to their national interests. Many of the opinions of the European press about the Arab world are based on the thought that they are third world countries. Then, the views on women are always related with ancient traditions and religion.
Above all, many media base their information more in the cultural traditions of each country compared with the European ones and criticize these issues instead of worrying about the needs of these countries for their development.
During wars, the most affected are women and children but the press just gives them a little space. For example, the European press gives the number of soldiers killed on the winning side and also on the loser one, but in no case they report the statistics of the families who have lost their homes, women going from one place to another searching their children or relatives, etc ..
Moreover, in the Middle East, NGOs do not have the same journalistic treatment as in Europe. The reasons are that in Europe they are free and here there is a tight government control over most of them.
Finally, in Middle East, the press remains primarily “male-centric”, particularly for what regards to language and topics such as politics, religion or sex, that are considered as taboo that can not be developed by women and only to a limited extent by men.
Dones, periodistes i conflicte a la Mediterrània ----------------------- Women, journalists and conflict in the Mediterranean 