Les dones de la primavera àrab
Per Maria-Àngels Roque
Els joves i les dones han estat els protagonistes principals de l’anomenada primavera àrab. Sense liders polítics, religiosos ni intel•lectuals, algunes joves es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunis com a Egipte però també a països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen. La mitjana d’edat dels països àrabs és de 23 anys, els joves no sol són els més nombrosos sinó també els més formats i el mercat de treball no absorbeix tots els que acaben el sistema escolar suscitant una immensa frustració.
La sociòloga Fatima Mernissi, a propòsit de les revolucions àrabs, comenta que són producte d’un canvi de mentalitat i de la pèrdua de la por: “Per a mi, la revolució dels joves del 2011 mostra a la fi aquesta transformació radical de la cultura, de les mentalitats i de les referències, siguin aquestes sexuals, polítiques o econòmiques. Per ser conscients del que està passant és necessari recordar que tots els contes de les Mil i una nit acaben amb aquesta frase: “l’alba va atrapar Scherezade i ella va callar, perquè era el final de la paraula permesa”. Les actuals Scherezades parlen sense parar des d’Al-Jazira, són directores de programes, periodistes que qüestionen sense temor els governants. No es pot entendre el que ha passat als carrers amb la revolució del Gessamí si no veiem com es destrueixen les relacions de força i de submissió horitzontal. Sembla que ara s’està descobrint Facebook però els satèl•lits havien començat molt abans: en la majoria de les televisions es podia enviar un SMS. Els joves han nascut en un espai interactiu”.
La periodista egípcia Randa Achmawi coincideix amb Mernissi:”A partir del seu descens als carrers per unir-se a les manifestacions contra els governants despòtics, les dones àrabs no han protestat només contra la tirania, la corrupció, la injustícia regnant a cada país, desafiaven alhora l’statu quo de les seves societats conservadores i paternalistes, en la que el lloc de les dones és un espai privat i no el de les places públiques o les manifestacions polítiques. A Egipte, les noies joves han gosat desafiar les seves famílies i passar les nits acampades a la plaça Tahrir, cosa que va contra els costums àrabs, segons les quals una jove no ha de passar una nit lluny de la seva família. “Els meus pares han intentat tancar-me a casa per evitar que prengués part en les manifestacions, però no ho han aconseguit. Era absolutament necessari que jo fos present en el moment de la lluita pel canvi de la situació del meu país”;. Aquesta és una frase recurrent en el conjunt de les joves entrevistades, sigui a Tunis, Egipte, Bahrain, el Iemen o en altres bandes”.
La gosadia ha estat gran: no sols han estat víctimes d’amenaces sinó que algunes han mort. Iman Al Obeidi no va tenir por en declarar que l’havien violat, orinat i defecat a sobre 15 pinxos de Gaddafi. La determinació i el coratge dels que han donat proves els han permès abastar resultats notables: enviar informació a tot el món a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere en les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus Governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, Premi Nobel de la Pau 2011. Presidenta de l’oenegé Dones Periodistes sense Cadenes, encarna sens dubte el paper d’heroïna amb vel: va ser ella qui va organitzar aquestes impressionants manifestacions on es veien les dones amb nikab protestar contra la repressió. En els alçaments les dones han demostrat no només que estaven disposades a participar activament en les protestes sinó que, en moltes ocasions, eren capaces d’exercir papers de lideratge. Tenim testimonis eloqüents com el de l’activista egípcia Asmaa Mahfouz de 26 anys, actualment membre de l’anomenada Coalició de Joves Revolucionaris del 25 de gener. Poc abans del 25 de gener, dia previst per iniciar les protestes contra Mubarak, va publicar un vídeo en YouTube en el que deia: «Jo, que sóc una noia, aniré a la plaça Tahrir i tinc la intenció de portar una pancarta on es llegirà el que reivindico. Potser la gent sàpiga mostrar signes d’honor. Cap de nosaltres no pot sentir-se segur. Tothom està ara amenaçat. Per aquesta raó, us heu d’unir a nosaltres per reivindicar els vostres drets, els meus drets, els de les nostres famílies. Podran aquestes joves valeroses mantenir els seus drets revolucionaris després de les eleccions?
Recordem que l’Algèria socialista del FLN va tornar a la llar a les dones que havien lluitat per aconseguir la independència. Els partits islamistes van quedant primers amb les eleccions a Tunis, Marroc i Egipte. A Líbia el president del Consell Nacional Transitori va declarar que cap normativa no podria discutir la xaria. I malgrat que a Tunis Ennahda, partit islamista moderat que ha guanyat les eleccions va manifestar que conservarà l’actual statu quo de les dones, alguns dels seus partidaris poden fer al carrer la vida molt difícil. Quan argüeixo a la progressista Nozha que a Turquia hi ha un partit islamista moderat en el poder, em recorda que a Turquia l’Estat és laic, cosa que no succeeix en cap país de les revolucions àrabs. I es pregunta si Europa que ha estat molt laxa amb els dictadors mirarà ara cap una altra banda o tindrà alguna sensibilitat cap els avatars polítics que poden influir en els drets de les dones àrabs?
Maria-Àngels Roque és directora de l’àrea de Cultures Mediterrànies de l’IEMed
Aquest article va ser publicat a La Vanguardia el 3/12/11
————————————————————————————————————————-
Las mujeres de la primavera árabe
Por Maria-Àngels Roque
Los jóvenes y las mujeres han sido los protagonistas principales de la llamada primavera árabe. Sin lideres políticos, religiosos ni intelectuales, algunas jóvenes se convirtieron en iconos mediáticos que incitaban a salir a la calle y a resistir tanto en Túnez como en Egipto pero también en países más conservadores como Bahrein, Libia o Yemen. La media de edad de los países árabes es de 23 años, los jóvenes no solo son los más numerosos sino también los más formados y el mercado de trabajo no absorbe a todos los que acaban el sistema escolar suscitando una inmensa frustración.
La socióloga Fatima Mernissi, a propósito de las revoluciones árabes, comenta que son producto de un cambio de mentalidad y de la pérdida del miedo: “Para mi, la revolución de los jóvenes del 2011 muestra al fin esa transformación radical de la cultura, de las mentalidades y de las referencias, sean estas sexuales, políticas o económicas. Para ser conscientes de lo que está pasando es necesario recordar que todos los cuentos de las Mil y una noche terminan con esta frase: ‘El alba atrapó Scherezade y ella se calló, porque era el fin de la palabra permitida’. Las actuales Scherezades hablan sin cesar desde Al Jazeera, son directoras de programas, periodistas que cuestionan sin temor a los gobernantes. No se puede entender lo que ha pasado en las calles con la revolución del Jazmín si no vemos como se destruyen las relaciones de fuerza y de sumisión horizontal. Parece que ahora se está descubriendo Facebook pero los satélites habían empezado mucho antes: en la mayoría de las televisiones se podía enviar un SMS. Los jóvenes han nacido en un espacio interactivo”.
La periodista egipcia Randa Achmawi coincide con Mernissi:“A partir de su descenso en las calles para unirse a las manifestaciones contra los gobernantes despóticos, las mujeres árabes no han protestado solo contra la tiranía, la corrupción, la injusticia reinante en cada país, desafiaban al mismo tiempo el statu quo de sus sociedades conservadoras y paternalistas, en la que el lugar de las mujeres es un espacio privado y no el de las plazas públicas o las manifestaciones políticas. En Egipto, las chicas jóvenes han osado desafiar sus familias y pasar las noches acampadas en la plaza Tahir, cosa que va contra las costumbres árabes, según las cuales una joven no debe pasar una noche lejos de su familia. ‘Mis padres han intentado encerrarme en casa para evitar que tomase parte en las manifestaciones, pero no lo han conseguido. Era absolutamente necesario que yo estuviera presente en el momento de la lucha por el cambio de la situación de mi país’. Esta es una frase recurrente en el conjunto de las jóvenes entrevistadas, sea en Túnez, Egipto, Bahrein, Yemen o en otras partes”
El arrojo ha sido grande: no solo han sido victimas de amenazas sino que algunas han muerto. Iman Al Obeidi no tuvo miedo en declarar que la habían violado, orinado y defecado encima 15 matones de Gadafi. La determinación y el coraje de los que han dado prueba les han permitido alcanzar resultados notables: enviar información a todo el mundo a través de las redes sociales, imponer el principio de paridad de género en las elecciones tunecinas o denunciar los abusos cometidos por sus Gobiernos contra los derechos humanos, como en el caso de la activista yemení Tawakkul Karman, Premio Nobel de la Paz 2011. Presidenta de la ONG Mujeres Periodistas sin Cadenas, encarna sin duda el papel de heroína con velo, fue ella quien organizó esas impresionantes manifestaciones donde se veían a las mujeres con nikab protestar contra la represión. En los alzamientos las mujeres han demostrado no sólo que estaban dispuestas a participar activamente en las protestas sino que, en muchas ocasiones, son capaces de desempeñar papeles de liderazgo. Testimonios elocuentes como el de la activista egipcia Asmaa Mahfouz de 26 años, actualmente miembro de la llamada Coalición de Jóvenes Revolucionarios del 25 de Enero. Poco antes del 25 de enero, día previsto para iniciar las protestas contra Mubarak, publicó un video en YouTube en el que decía: «Yo, que soy una chica, voy a ir a la plaza Tahrir y tengo la intención de llevar una pancarta donde se leerá lo que reivindico. Tal vez la gente sepa mostrar signos de honor. Ninguno de nosotros puede sentirse seguro. Todo el mundo está ahora amenazado. Por este motivo, debéis uniros a nosotros para reivindicar vuestros derechos, mis derechos, los de nuestras familias».
¿Podrán estás jóvenes valerosas mantener sus derechos revolucionarios tras las elecciones? Recordemos que la Argelia socialista del FLN regresó al hogar a las mujeres que habían luchado para lograr la independencia. Los partidos islamistas han quedado los primeros tras las elecciones, en Túnez, Marruecos y Egipto. En Libia el presidente del Consejo Nacional Transitorio declaró que ninguna normativa podría controvertir la charia. Y a pesar de que en Túnez Enahda, partido islamista moderado, manifestó que conservará el actual estatu quo de las mujeres, sus correligionarios pueden hacer en la calle la vida muy difícil. Cuando le arguyo a la progresista Nozha que en Turquía hay un partido islamista moderado en el poder, me recuerda que en Turquía el Estado es laico, cosa que no sucede en ningún país de las revoluciones árabes y se pregunta.¿Europa que ha sido tan laxa con los dictadores volverá de nuevo a mirar hacia otra parte o tendrá alguna sensibilidad hacia los avatares políticos que pueden influir en los derechos de las mujeres árabes?
Maria-Àngels Roque es directora del área de Culturas Mediterràneas del IEMed
Este artículo fue publicado en La Vanguardia el 3/12/11
—————————————————————————————————————————————–
Women in the Arab spring
By Maria-Angels Roque
Young people and women have been the main protagonists of the so-called Arab spring. Without any political, religious or intellectual leaders, some young women became media icons inciting to go out and resist both in Tunisia and in Egypt but also in other more conservative countries such as Bahrain, Libya and Yemen. The average age of the Arab countries is 23 years and young people are not only the most numerous but also the most educated and the labor market does not absorb all those who finish the school system, raising then an immense frustration.
Sociologist Fatima Mernissi , talking about Arab revolutions, comments that they are the result of a change of mind and loss of fear: “For me, the youth revolution of 2011 finally shows that radical transformation of culture, mentalities and references, being them sexual, political or economic. To be aware of what is happening, it is necessary to remember that all the tales of the Thousand and one nights book ended with this phrase: ‘Dawn grabbed Scheherazade and she was silent, because it was the end of the allowed word’. Current Scheherazade talk endlessly from Al Jazeera, are program directors, journalists who question without fear of the rulers. One cannot understand what happened in the streets with the Jasmine revolution if we do not realise of how the balance of power and horizontal submission’s relations are being destroyed. It seems that now it is being discovered in Facebook but satellites had begun much earlier, in most televisions one could send an SMS. The young people were born in an interactive space. ”
Egyptian journalist Randa Achmawi agrees with Mernissi: “From their descend to the streets to join demonstrations against despotic rulers, Arab women have not only protested against tyranny, corruption, or injustice prevailing in each country, they challenged while the status quo in their conservative and paternalistic societies, in which the place of women is a private space and not the public squares or political demonstrations. In Egypt, young girls have dared to defy their families and spend the nights camping in Tahrir Square, which is against the Arab custom, under which a young woman should not spend a night away from her family. ‘My parents have tried to lock me at home to prevent me to participate in demonstrations, but they have not succeeded. It was absolutely necessary for me to be present at the time of struggle for change of the situation in my country. ” This is a recurring phrase in all of the girls interviewed, in Tunisia, Egypt, Bahrain, Yemen or elsewhere “.
Courage has been great: not only they have been victims of threats, but some have died. Iman Al Obeidi was not afraid to declare that she had been raped, urinated and defecated over by 15 Gaddafi’s thugs . Determination and courage of those who have given evidence have enabled them to achieve remarkable results: sending information around the world through social networks, imposing the principle of gender parity in the Tunisian elections and denouncing the abuses against human rights committed by their governments , as in the case of the yemeni activist Karman Tawakkul, Nobel Prize of Peace 2011. President of the NGO Women Journalists Without Chains, she certainly embodies the role of heroin with veil, it was she who organized these impressive demonstrations where we saw women with niqab protesting against repression. In the uprisings, women have not only shown that they were willing to actively participate in the protests but, in many cases, that they could play leadership roles. There are eloquent testimonies such as the one of Egyptian activist Asmaa Mahfouz, 26, currently a member of the so-called Revolutionary Youth Coalition of January 25. Shortly before 25 January, the day scheduled to start protests against Mubarak, she posted a video on YouTube in which she said: “I, who I’m a girl, I’m going to Tahrir Square and I have the intention of carrying a banner where you could read what I claim. Maybe people may show signs of honor. None of us can feel safe. Everyone is now threatened. For this reason, you must join us to claim for your rights, my rights, those of our families. ”
Would these young and courageous women be able to keep their revolutionary rights after the elections? We must recall that the socialist FLN’s Algeria made their women return home after they had fought for independence. Islamist parties are now in the first place after the elections in Tunisia, Morocco and Egypt. In Libya, the president of the National Transition Council declared that no legislation could contest the sharia. And while in Tunisia Enahda, a moderate Islamist party, said that it would maintain the current status quo of women, their co-religionists in the street can make life very difficult. When I argue progressive Nozha that in Turkey there is a moderate Islamist party in power, she reminds me that the state is secular in Turkey, a situation that is not happening in any Arab revolution country and she ask herself: Will Europe, that has been so lax with dictators, come back again to look elsewhere or will show some concern towards the political vicissitudes that may affect the rights of Arab women?
Maria-Àngels Roque is director of the area of Mediterranean Cultures by IEMed
This article was published in La Vanguardia on 3/12/11