Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Jordània’

Les dones de la primavera àrab

Per Maria-Àngels Roque

Els joves i les dones han estat els protagonistes principals de l’anomenada primavera àrab. Sense liders polítics, religiosos ni intel•lectuals, algunes joves es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunis com a Egipte però també a països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen. La mitjana d’edat dels països àrabs és de 23 anys, els joves no sol són els més nombrosos sinó també els més formats i el mercat de treball no absorbeix tots els que acaben el sistema escolar suscitant una immensa frustració.

La sociòloga Fatima Mernissi, a propòsit de les revolucions àrabs, comenta que són producte d’un canvi de mentalitat i de la pèrdua de la por: “Per a mi, la revolució dels joves del 2011 mostra a la fi aquesta transformació radical de la cultura, de les mentalitats i de les referències, siguin aquestes sexuals, polítiques o econòmiques. Per ser conscients del que està passant és necessari recordar que tots els contes de les Mil i una nit acaben amb aquesta frase: “l’alba va atrapar Scherezade i ella va callar, perquè era el final de la paraula permesa”. Les actuals Scherezades parlen sense parar des d’Al-Jazira, són directores de programes, periodistes que qüestionen sense temor els governants. No es pot entendre el que ha passat als carrers amb la revolució del Gessamí si no veiem com es destrueixen les relacions de força i de submissió horitzontal. Sembla que ara s’està descobrint Facebook però els satèl•lits havien començat molt abans: en la majoria de les televisions es podia enviar un SMS. Els joves han nascut en un espai interactiu”.

La periodista egípcia Randa Achmawi coincideix amb Mernissi:”A partir del seu descens als carrers per unir-se a les manifestacions contra els governants despòtics, les dones àrabs no han protestat només contra la tirania, la corrupció, la injustícia regnant a cada país, desafiaven alhora l’statu quo de les seves societats conservadores i paternalistes, en la que el lloc de les dones és un espai privat i no el de les places públiques o les manifestacions polítiques. A Egipte, les noies joves han gosat desafiar les seves famílies i passar les nits acampades a la plaça Tahrir, cosa que va contra els costums àrabs, segons les quals una jove no ha de passar una nit lluny de la seva família. “Els meus pares han intentat tancar-me a casa per evitar que prengués part en les manifestacions, però no ho han aconseguit. Era absolutament necessari que jo fos present en el moment de la lluita pel canvi de la situació del meu país”;. Aquesta és una frase recurrent en el conjunt de les joves entrevistades, sigui a Tunis, Egipte, Bahrain, el Iemen o en altres bandes”.

La gosadia ha estat gran: no sols han estat víctimes d’amenaces sinó que algunes han mort. Iman Al Obeidi no va tenir por en declarar que l’havien violat, orinat i defecat a sobre 15 pinxos de Gaddafi. La determinació i el coratge dels que han donat proves els han permès abastar resultats notables: enviar informació a tot el món a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere en les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus Governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, Premi Nobel de la Pau 2011. Presidenta de l’oenegé Dones Periodistes sense Cadenes, encarna sens dubte el paper d’heroïna amb vel: va ser ella qui va organitzar aquestes impressionants manifestacions on es veien les dones amb nikab protestar contra la repressió. En els alçaments les dones han demostrat no només que estaven disposades a participar activament en les protestes sinó que, en moltes ocasions, eren capaces d’exercir papers de lideratge. Tenim testimonis eloqüents com el de l’activista egípcia Asmaa Mahfouz de 26 anys, actualment membre de l’anomenada Coalició de Joves Revolucionaris del 25 de gener. Poc abans del 25 de gener, dia previst per iniciar les protestes contra Mubarak, va publicar un vídeo en YouTube en el que deia: «Jo, que sóc una noia, aniré a la plaça Tahrir i tinc la intenció de portar una pancarta on es llegirà el que reivindico. Potser la gent sàpiga mostrar signes d’honor. Cap de nosaltres no pot sentir-se segur. Tothom està ara amenaçat. Per aquesta raó, us heu d’unir a nosaltres per reivindicar els vostres drets, els meus drets, els de les nostres famílies. Podran aquestes joves valeroses mantenir els seus drets revolucionaris després de les eleccions?

Recordem que l’Algèria socialista del FLN va tornar a la llar a les dones que havien lluitat per aconseguir la independència. Els partits islamistes van quedant primers amb les eleccions a Tunis, Marroc i Egipte. A Líbia el president del Consell Nacional Transitori va declarar que cap normativa no podria discutir la xaria. I malgrat que a Tunis Ennahda, partit islamista moderat que ha guanyat les eleccions va manifestar que conservarà l’actual statu quo de les dones, alguns dels seus partidaris poden fer al carrer la vida molt difícil. Quan argüeixo a la progressista Nozha que a Turquia hi ha un partit islamista moderat en el poder, em recorda que a Turquia l’Estat és laic, cosa que no succeeix en cap país de les revolucions àrabs. I es pregunta si Europa que ha estat molt laxa amb els dictadors mirarà ara cap una altra banda o tindrà alguna sensibilitat cap els avatars polítics que poden influir en els drets de les dones àrabs?
Maria-Àngels Roque és directora de l’àrea de Cultures Mediterrànies de l’IEMed

Aquest article va ser publicat a La Vanguardia el 3/12/11

————————————————————————————————————————-

Las mujeres de la primavera árabe

Por Maria-Àngels Roque

Los jóvenes y las mujeres han sido los protagonistas principales de la llamada primavera árabe. Sin lideres políticos, religiosos ni intelectuales, algunas jóvenes se convirtieron en iconos mediáticos que incitaban a salir a la calle y a resistir tanto en Túnez como en Egipto pero también en países más conservadores como Bahrein, Libia o Yemen. La media de edad de los países árabes es de 23 años, los jóvenes no solo son los más numerosos sino también los más formados y el mercado de trabajo no absorbe a todos los que acaban el sistema escolar suscitando una inmensa frustración.

La socióloga Fatima Mernissi, a propósito de las revoluciones árabes, comenta que son producto de un cambio de mentalidad y de la pérdida del miedo: “Para mi, la revolución de los jóvenes del 2011 muestra al fin esa transformación radical de la cultura, de las mentalidades y de las referencias, sean estas sexuales, políticas o económicas. Para ser conscientes de lo que está pasando es necesario recordar que todos los cuentos de las Mil y una noche terminan con esta frase: ‘El alba atrapó Scherezade y ella se calló, porque era el fin de la palabra permitida’. Las actuales Scherezades hablan sin cesar desde Al Jazeera, son directoras de programas, periodistas que cuestionan sin temor a los gobernantes. No se puede entender lo que ha pasado en las calles con la revolución del Jazmín si no vemos como se destruyen las relaciones de fuerza y de sumisión horizontal. Parece que ahora se está descubriendo Facebook pero los satélites habían empezado mucho antes: en la mayoría de las televisiones se podía enviar un SMS. Los jóvenes han nacido en un espacio interactivo”.

La periodista egipcia Randa Achmawi coincide con Mernissi:“A partir de su descenso en las calles para unirse a las manifestaciones contra los gobernantes despóticos, las mujeres árabes no han protestado solo contra la tiranía, la corrupción, la injusticia reinante en cada país, desafiaban al mismo tiempo el statu quo de sus sociedades conservadoras y paternalistas, en la que el lugar de las mujeres es un espacio privado y no el de las plazas públicas o las manifestaciones políticas. En Egipto, las chicas jóvenes han osado desafiar sus familias y pasar las noches acampadas en la plaza Tahir, cosa que va contra las costumbres árabes, según las cuales una joven no debe pasar una noche lejos de su familia. ‘Mis padres han intentado encerrarme en casa para evitar que tomase parte en las manifestaciones, pero no lo han conseguido. Era absolutamente necesario que yo estuviera presente en el momento de la lucha por el cambio de la situación de mi país’. Esta es una frase recurrente en el conjunto de las jóvenes entrevistadas, sea en Túnez, Egipto, Bahrein, Yemen o en otras partes”

El arrojo ha sido grande: no solo han sido victimas de amenazas sino que algunas han muerto. Iman Al Obeidi no tuvo miedo en declarar que la habían violado, orinado y defecado encima 15 matones de Gadafi. La determinación y el coraje de los que han dado prueba les han permitido alcanzar resultados notables: enviar información a todo el mundo a través de las redes sociales, imponer el principio de paridad de género en las elecciones tunecinas o denunciar los abusos cometidos por sus Gobiernos contra los derechos humanos, como en el caso de la activista yemení Tawakkul Karman, Premio Nobel de la Paz 2011. Presidenta de la ONG Mujeres Periodistas sin Cadenas, encarna sin duda el papel de heroína con velo, fue ella quien organizó esas impresionantes manifestaciones donde se veían a las mujeres con nikab protestar contra la represión. En los alzamientos las mujeres han demostrado no sólo que estaban dispuestas a participar activamente en las protestas sino que, en muchas ocasiones, son capaces de desempeñar papeles de liderazgo. Testimonios elocuentes como el de la activista egipcia Asmaa Mahfouz de 26 años, actualmente miembro de la llamada Coalición de Jóvenes Revolucionarios del 25 de Enero. Poco antes del 25 de enero, día previsto para iniciar las protestas contra Mubarak, publicó un video en YouTube en el que decía: «Yo, que soy una chica, voy a ir a la plaza Tahrir y tengo la intención de llevar una pancarta donde se leerá lo que reivindico. Tal vez la gente sepa mostrar signos de honor. Ninguno de nosotros puede sentirse seguro. Todo el mundo está ahora amenazado. Por este motivo, debéis uniros a nosotros para reivindicar vuestros derechos, mis derechos, los de nuestras familias».

¿Podrán estás jóvenes valerosas mantener sus derechos revolucionarios tras las elecciones? Recordemos que la Argelia socialista del FLN regresó al hogar a las mujeres que habían luchado para lograr la independencia. Los partidos islamistas han quedado los primeros tras las elecciones, en Túnez, Marruecos y Egipto. En Libia el presidente del Consejo Nacional Transitorio declaró que ninguna normativa podría controvertir la charia. Y a pesar de que en Túnez Enahda, partido islamista moderado, manifestó que conservará el actual estatu quo de las mujeres, sus correligionarios pueden hacer en la calle la vida muy difícil. Cuando le arguyo a la progresista Nozha que en Turquía hay un partido islamista moderado en el poder, me recuerda que en Turquía el Estado es laico, cosa que no sucede en ningún país de las revoluciones árabes y se pregunta.¿Europa que ha sido tan laxa con los dictadores volverá de nuevo a mirar hacia otra parte o tendrá alguna sensibilidad hacia los avatares políticos que pueden influir en los derechos de las mujeres árabes?

Maria-Àngels Roque es directora del área de Culturas Mediterràneas del IEMed

Este artículo fue publicado en La Vanguardia el 3/12/11

—————————————————————————————————————————————–

Women in the Arab spring

By Maria-Angels Roque
Young people and women have been the main protagonists of the so-called Arab spring. Without any political, religious or intellectual  leaders, some young women became media icons inciting to go out and resist both in Tunisia and in Egypt but also in other more conservative countries such as Bahrain, Libya and Yemen. The average age of the Arab countries is 23 years and young people are not only the most numerous but also the most educated and the labor market does not absorb all those who finish the school system, raising then an immense frustration.

Sociologist Fatima Mernissi , talking about Arab revolutions, comments that they are the result of a change of mind and loss of fear: “For me, the youth revolution of 2011 finally shows that radical transformation of culture, mentalities and references, being them sexual, political or economic. To be aware of what is happening, it is necessary to remember that all the tales of the Thousand and one nights book ended with this phrase: ‘Dawn grabbed Scheherazade and she was silent, because it was the end of the allowed word’. Current Scheherazade talk endlessly  from Al Jazeera, are program directors, journalists who question without fear of the rulers. One cannot understand what happened in the streets with the Jasmine revolution if we do not realise of how the balance of power and horizontal submission’s relations are being destroyed. It seems that now it  is being discovered in Facebook but satellites had begun much earlier, in most televisions one could send an SMS. The young people were born in an interactive space. ”
Egyptian journalist Randa Achmawi agrees with Mernissi: “From their descend to the streets to join demonstrations against despotic rulers, Arab women have not only protested against tyranny, corruption, or injustice prevailing in each country, they challenged while the status quo in their conservative and paternalistic societies, in which the place of women is a private space and not the public squares or political demonstrations. In Egypt, young girls have dared to defy their families and spend the nights camping in Tahrir Square, which is against the Arab custom, under which a young woman should not spend a night away from her family. ‘My parents have tried to lock me at home to prevent me to participate in demonstrations, but they have not succeeded. It was absolutely necessary for me to be present at the time of struggle for change of the situation in my country. ” This is a recurring phrase in all of the girls interviewed,  in Tunisia, Egypt, Bahrain, Yemen or elsewhere “.
Courage has been great: not only they have been victims of threats, but some have died. Iman Al Obeidi was not afraid to declare that she had been raped, urinated and defecated over by 15 Gaddafi’s thugs . Determination and courage of those who have given evidence have enabled them to achieve remarkable results:  sending information around the world through social networks, imposing the principle of gender parity in the Tunisian elections and denouncing the abuses against human rights committed by their governments , as in the case of the yemeni activist Karman Tawakkul, Nobel Prize of Peace 2011. President of the NGO Women Journalists Without Chains, she certainly embodies the role of heroin with veil, it was she who organized these impressive demonstrations where we saw women with niqab protesting against repression. In the uprisings,  women have not only shown that they were willing to actively participate in the protests but, in many cases, that they could play leadership roles.  There are eloquent testimonies such as the one of Egyptian activist Asmaa Mahfouz, 26, currently a member of the so-called Revolutionary Youth Coalition of January 25. Shortly before 25 January, the day scheduled to start protests against Mubarak, she posted a video on YouTube in which she said: “I, who I’m a girl, I’m going to Tahrir Square and I have the intention of carrying a banner where you could read what I claim. Maybe people may show signs of honor. None of us can feel safe. Everyone is now threatened. For this reason, you must join us to claim for your rights, my rights, those of our families. ”

 

Would these young and courageous women be able to keep their revolutionary rights after the elections? We must recall that the socialist FLN’s Algeria made their women return home after they had fought for independence. Islamist parties are now in the first place after the elections in Tunisia, Morocco and Egypt. In Libya, the president of the National Transition Council declared that no legislation could contest the sharia. And while in Tunisia Enahda,  a moderate Islamist party, said that it would maintain the current status quo of women, their co-religionists in the street can make life very difficult. When I argue progressive Nozha  that in Turkey there is a moderate Islamist party in power, she reminds me that the state is secular in Turkey, a situation that is not happening in any Arab revolution country and she ask herself: Will Europe, that has been so lax with dictators, come back again to look elsewhere or will  show some concern towards the political vicissitudes that may affect the rights of Arab women?

 

Maria-Àngels Roque is director of the area of ​​Mediterranean Cultures by IEMed

This article was published in La Vanguardia on 3/12/11

Read Full Post »

Tahrir, un espai de debat sobre les revolucions als països àrabs i el paper de les dones

Us recomanem fer una mirada al blog Tahrir, Perspectives antropològiques sobre les revoltes àrabs, que ha estat realitzat de forma col.lectiva per estudiants d’antropologia de la Universitat de Barcelona.
El primer semestre de 2011, els estudiants del curs “Etnologia del Magrib” van recollir la proposta del professor Alberto López Bargados d’observar les revolucions àrabs contemporànies en clau antropològica, és a dir, amb la voluntat d’aprofundir més enllà de la informació d’actualitat. El blog, que fa el seguiment de les revoloucions a diversos països, com a Algèria, Egipte, Jordània, Bahrein o Tunísia, manté un apartat temàtic específic, Dones i revolta, sobre el paper de les dones a les revolucions del Magrib, en el qual s’ha parlat de temes com la paritat a les llistes electorals a Tunísia o la primera dona candidata a la presidència d’Egipte.

——————————————————————————–

Tahrir, un espacio de debate sobre las revoluciones en los paises árabes y el papel de las mujeres

 

Le recomendamos echar una ojeada al blog Tahrir, Perspectivas antropológicas sobre las revueltas árabes, que ha sido realizado de forma colectiva por estudiantes de antropología de la Universidad de Barcelona.
En el primer semestre de 2011, los estudiantes del curso “Etnología del Magreb” recogieron la propuesta del profesor Alberto López Bargados de observar las revoluciones árabes contemporáneas en clave antropológica, es decir, con la voluntad de profundizar más allá de la información de actualidad. El blog, que hace el seguimiento de las revoluciones en varios países, como Argelia, Egipto, Jordania, Bahrein o Túnez, incluye un apartado temático específico, Mujeres y revuelta, sobre el papel de las mujeres en las revoluciones del Magreb, en el que se ha hablado de temas como la paridad en las listas electorales en Túnez o la primera mujer candidata a la presidencia de Egipto.

 
————————————————————————————

Tahrir, a debate site on the arab revolutions and the women’s role

 
We recommend to take a look at the blog  Tahrir, Anthropological Perspectives on the Arab revolutions, which was carried out in a collective  way by students of anthropology at the University of Barcelona.
The first half of 2011, some students of the course “Anthropology of the Maghreb” picked up the proposal of Professor Alberto Lopez Bargados  of observing the Arab revolutions from a contemporary anthropological view in order to deepen further in the current information we get from the news.
The blog, which tracks the revolutions in several countries such as Algeria, Egypt, Jordan, Bahrain and Tunisia, has a section on an specific theme, Women and revolution, dealing with the role of women in the revolutions in the Maghreb, in which issues such as parity in electoral lists in Tunisia or the first woman candidate for president of Egypt were discussed.
 

Read Full Post »

Haifa Haidar, premi de l’Organització de Dones Àrabs de Ciències Socials 2010

La nostra companya de la Xarxa Mediterrània de Periodistes amb visió de gènere Haifa Haidar (Hamed Moussa Haidar), presidenta de la Unió de Dones Jordanes i responsable del centre d’atenció a dones maltractades a Ammán, Jordània, ha rebut el Premi de l’Organització de Dones Àrabes per a les Ciències Socials 2010.

El premi consisteix en una subvenció per a una tesi sobre el projecte “El paper dels programes de la Unió de Dones de Jordània per a les dones maltractades”, presentat a la Universitat de Jordània i al Centre d’Estudis de la Dona.

Cal remarcar la trajectòria de Haidar, nascuda a Síria, advocada i especialista en violència contra les dones i actuant en l’àmbit dels Drets Humans i els temes de gènere. Ha treballat durant bastants anys en programes contra la violència i per l’empoderament de les dones.

L’associació que presideix, la Unió de Dones Jordanes, té més de 40 anys i unes 10.000 associades. No rep cap ajut econòmic del govern jordà, però han pogut desenvolupar programes com la línea d’atenció telefónica gràcies a l’ajut internacional.

La Organització de Dones Àrabs és una organització no governamental que opera sota el paraigües de la Lliga Àrab.

——————————————————

Haifa Haidar, premio de la Organización de Mujeres Árabes de Ciencias Sociales 2010

Nuestra compañera de la Red Mediterránea de Periodistas con visión de género Haifa Haidar (Hamed Moussa Haidar), presidenta de la Unión de Mujeres Jordanas y responsable del centro de atención a mujeres maltratadas de Ammán, Jordania, ha recibido el Premio de la Organización de Mujeres Árabes para las Ciencias Sociales 2010.

El premio consiste en una subvención para una tesis de maestría del proyecto “El papel de los programas de la Unión de Mujeres de Jordania para las mujeres maltratadas”, presentado en la Universidad de Jordania y en el Centro de Estudios de la Mujer.

Cabe señalar la trayectoria de Haidar, nacida en Siria, abogada y especialista en violencia contra las mujeres, y actuando en el ámbito de los derechos humanos y los temas de género. Ha trabajado durante varios años en los programas contra la violencia y por el empoderamiento de las mujeres.

La Asociación que preside,  la Unión de Mujeres Jordanas, tiene más de 40 años, y unas 10.000 asociadas.  No recibe ninguna ayuda económica del gobierno jordano, pero han podido desarrollar algunos programas, como la línea de atención telefónica, gracias a la ayuda internacional.

La Organización de Mujeres Árabes, es una organización no gubernamental que opera bajo el paraguas de la Liga Árabe.

——————————————————

Haifa Hidar, award of the Arab Women Organisation in Social Sciences 2010

Our colleague in the Mediterranean Network of Journalists with gender perspective Haifa Haidar (Hamed Moussa Haidar), president of the Jordanian Women’s Union and head of the center for women suffering violence in Amman, Jordan, received the Award of the Organization of Women Arab in Social Science 2010.

The award consists of a grant for a master’s thesis project “The role of programs developed by the Jordanian Women’s Union for women suffering violence” presented at the University of Jordan and the Center for Women’s Studies.

We remark Haidar’s profile, born in Syria, lawyer and a specialist in violence against women, and acting in the field of human rights and gender issues. He has worked for several years in programs to fight violence and for the empowerment of women.

The Association she is in, the Jordanian Women’s Union, has over 40 years, and approximately 10,000 associates. It receives no financial assistance from the Jordanian government, but they have developed some programs, such as an assistance telephone line, thanks to the  international aid.

The Arab Women Organization is a non-governmental organization that operates under the umbrella of the Arab League.

Read Full Post »

Per H.H. Orient Pròxim
Periodista de la Xarxa Mediterrània d’Informació i Comunicació amb Visió de Gènere

Les guerres i els conflictes fan que els temes relacionats amb el gènere semblin fora de context i irrellevants.

En la majoria dels Estats àrabs, els reformistes i els defensors dels drets humans s’han convertit en objectiu de la repressió oficial de forma oberta. Aquestes figures s’exposen sovint a acusacions judicials i detencions, i de vegades, a ser assassinats, mentre que moltes organitzacions de la societat civil pateixen l’assetjament a través d’obstacles legals al seu treball. Molts països àrabs segueixen obstruint el treball d’entitats cíviques, associacions professionals independents, sindicats i institucions de drets humans.

La manca de bona governança i les sistemàtiques violacions dels drets humans i dels principis bàsics de la democràcia han posat els mecanismes nacionals de gènere en una situació precària. La defensa dels drets de les dones a través d’aquests mitjans, mentre que es violen tots els altres drets polítics i cívics, mina la integritat d’aquestes maquinàries de gènere i posa en dubte la seva capacitat d’aconseguir un veritable canvi.

A més, el fet que la majoria estiguin controlats per les “primeres dames” els deixa poques oportunitats de tenir un paper crític o influent respecte a altres polítiques o pràctiques governamentals.

Les violacions dels drets humans individuals i col·lectius s’han agreujat durant l’última dècada en el món àrab. S’han produït greus abusos en les àrees que es troben sota ocupació estrangera. Aquí, les dones han patit sovint el pitjor de les condicions humanitàries (Iraq, Palestina, Líban, Sudan). El conflicte i les guerres han produït un devastador impacte en les economies, les societats i les institucions.

Els conflictes armats interns són un altre escenari de greus abusos dels drets humans, en els quals les dones són especialment vulnerables a la violació i l’assassinat, no només durant els assalts dels exèrcits, sinó també durant la fugida i l’emigració.

La guerra comporta trànsit i moviments induïts pel conflicte i és una de les importants raons per explicar l’emigració des de la regió. El nombre de persones que es desplacen com a conseqüència d’un conflicte és molt significatiu.

A principis de 2008, uns 14 milions de refugiats van passar a estar sota el control de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) o de la UNRWA (Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient). S’estima que són 26 milions a tot el món, dels quals 7.700.000 provenen només del Sudan i l’Iraq-Sudan 4.900.000 i l’Iraq 2.800.000-(HDR 2009, p. 26). La guerra entre Israel i el Líban de 2006 va conduir al desplaçament d’un terç de la població civil i la destrucció de milers de cases.

El mateix va passar en la guerra de 2008-2009 a Gaza, en la qual el 23% de les cases de la Franja de Gaza van ser destruïdes o es van veure afectades total o parcialment (Nacions Unides, Consell dels Drets Humans, 2009).

Les guerres i el conflicte amenacen greument els mecanismes nacionals, ja que intenten fer front a la devastació a gran escala amb una capacitat humana i uns recursos limitats. Les guerres i el conflicte també fan que els temes relacionats amb el gènere semblin fora de context i irrellevants.

El context dels mecanismes de les dones a la regió és diferent en els països rics en petroli i en els països pobres o altament poblats. En aquests últims, els contextos econòmics, polítics, socials, culturals i institucionals estan, en general, més desenvolupats en relació amb l’activisme i els rols de les dones en comparació amb els països rics en petroli. Tanmateix, països com Egipte, Algèria, Marroc, Iemen i Sudan, per exemple, han patit molt per polítiques d’ajust estructural i la dissolució de la majoria de les empreses estatals.

Dues dècades de liberalització contínua van culminar en una onada més agressiva encara, caracteritzada per la inclusió de molts estats àrabs en alguns acords de zona franca amb els Estats Units i la Unió Europea, d’acord amb els quals Israel ha de ser un soci (amb Jordània i Egipte de forma directa, i de forma indirecta amb alguns altres estats àrabs, inclosos Marroc i alguns països de l’àrea del Golf). Aquest esforç internacional d’Estats Units, la Unió Europea, les multinacionals i organitzacions d’ajuda internacional per accelerar la privatització va conduir a creixents disparitats socials i pobresa, acompanyades de protestes i ressentiment polític.

Així mateix, el progressiu poder de les diferents organitzacions i grups islamistes va suposar una greu pressió per als moviments de dones i els mecanismes nacionals d’igualtat de gènere, que en la seva major part depenien totalment dels seus governs.

Els Estats àrabs van seguir diverses estratègies per fer front als moviments d’oposició, que anaven des de tenir-los en compte fins a embarcar-se en un enfrontament total amb ells (Palestina, Egipte, Sudan, Iemen, Algèria i Tunísia). Aquesta situació va fer que alguns moviments de dones i mecanismes nacionals, encara febles i en una fase embrionària, quedessin “ostatges” dels seus estats, que patien i segueixen patint d’un greu declivi de legitimitat i suport popular. Els mecanismes nacionals de gènere es van distanciar llavors dels temes relacionats amb l’opressió política i es van centrar en preservar i ampliar els serveis socials i els ajuts.

Cal ressaltar que la major part dels moviments islàmics majoritaris tenen opinions conservadores pel que fa als drets de les dones i la igualtat de gènere, i han mostrat certa hostilitat o crítica als mecanismes universals de drets de les dones, com les Plataformes de Pequín o la CEDAW (Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona). No obstant això, molts han experimentat importants canvis en les últimes dues dècades pel que fa a la seva posició sobre certs temes socials, com el respecte als drets humans, la bona governança i la democràcia, que seran crucials per al seu futur (per exemple al Líban , Palestina, Egipte, Tunísia i Marroc).

Alguns apunts sobre el tractament dels drets humans i les dones per part dels mitjans de comunicació

D’una banda es veu la contradicció que reflecteix la premsa europea sobre els conflictes en el món àrab, basats en una doble opinió a causa dels seus interessos. Moltes de les opinions de la premsa europea sobre el món àrab es basen en que es tracta de països del tercer món. Així, les opinions sobre les dones sorgeixen unides a tradicions antigues i religió.

Sobretot, molts mitjans es basen més en les tradicions culturals de cada país comparant-los amb Europa i critiquen aquests aspectes abans de preocupar-se de les necessitats d’aquests països per al seu desenvolupament.

Durant les guerres, els més perjudicats són les dones i els nens però tot tantmateix la premsa els dóna molt poc espai. Per exemple, la premsa europea dóna el nombre de soldats morts en el bàndol guanyador i també al perdedor, però en cap cas ens informen de les estadístiques de les famílies que han perdut la llar, de les dones deambulant d’un costat a un altre sense saber on estan els seus fills o familiars, etc.

D’altra banda, a l’Orient Mitjà, les ONGs no tenen el mateix tracte periodístic que a Europa. Els motius són que a Europa són lliures i aquí hi ha un ferri control governamental sobre la majoria d’elles.

També a l’Orient Mitjà la premsa continua sent primordialment “masclista”, sobretot en el llenguatge i temes com la política, la religió o el sexe, que són tabús que no poden ser desenvolupats per les dones i només fins a un cert límit pels homes.

——————————————————–

Por H.H. Oriente Próximo
Periodista de la Red Mediterránea de Información y Comunicación con Visión de Género

Las guerras y el conflicto hacen que los temas relacionados con el género parezcan fuera de contexto e irrelevantes.

En la mayoría de los Estados árabes, los reformistas y los defensores de los derechos humanos se han convertido en objetivo de la represión oficial de forma abierta. Dichas figuras se exponen con frecuencia a acusaciones judiciales y arrestos, y a veces, a ser asesinados, mientras que muchas organizaciones de la sociedad civil sufren el acoso de obstáculos legales a su trabajo. Muchos países árabes siguen obstruyendo el trabajo de entidades cívicas, asociaciones profesionales independientes, sindicatos e instituciones de derechos humanos .

La falta de buena gobernanza y las sistemáticas violaciones de los derechos humanos y de los principios básicos de la democracia han puesto a los mecanismos nacionales de género en una situación precaria. La defensa de los derechos de las mujeres a través de estos medios, mientras que se violan todos los demás derechos políticos y cívicos, mina la integridad de esas maquinarias de género y pone en duda su capacidad de conseguir un verdadero cambio.

Además, el hecho de que la mayoría estén controlados por las “primeras damas” les deja pocas oportunidades de tener un papel crítico o influyente con respecto a otras políticas o prácticas gubernamentales.

Las violaciones de los derechos humanos individuales y colectivos se han agravado durante la última década en el mundo árabe. Se han producido graves abusos en las áreas que se encuentran bajo ocupación extranjera. Ahí, las mujeres han sufrido a menudo lo peor de las condiciones humanitarias (Iraq, Palestina, Líbano, Sudán). El conflicto y las guerras han producido un devastador impacto en las economías, las sociedades y las instituciones

Los conflictos armados internos son otro escenario de graves abusos de los derechos humanos, en los que las mujeres son especialmente vulnerables a la violación y el asesinato, no solo durante los asaltos de los ejércitos, sino también durante la huida y la emigración

La guerra conlleva tráfico y movimientos inducidos por el conflicto y es una de las importantes razones para explicar la emigración desde la región. El número de personas que se desplazan como consecuencia de un conflicto es significativo.

A principios de 2008, unos 14 millones de refugiados pasaron a estar bajo el control del ACNUR (Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados) o de la UNRWA (Agencia de Naciones Unidas para los Refugiados de Palestina en Oriente Próximo). Se estima que son 26 millones en todo el mundo, de los cuales 7,7 millones provienen solo de Sudán e Iraq -Sudán 4,9 millones e Iraq 2,8 millones- (HDR 2009, p. 26). La guerra entre Israel y Líbano de 2006 condujo al desplazamiento de un tercio de la población civil y a la destrucción de miles de casas.

Lo mismo ocurrió en la guerra de 2008-2009 en Gaza, en la que el 23% de las casas de la Franja de Gaza fueron destruidas o se vieron afectadas total o parcialmente (Naciones Unidas, Consejo de los Derechos Humanos, 2009).

Las guerras y el conflicto amenazan gravemente a los mecanismos nacionales, ya que intentan hacer frente a la devastación a gran escala con una capacidad humana y unos recursos limitados. Las guerras y el conflicto también hacen que los temas relacionados con el género parezcan fuera de contexto e irrelevantes.

El contexto de los mecanismos de las mujeres en la región es distinto en los países ricos en petróleo y en los países pobres o altamente poblados. En estos últimos, los contextos económicos, políticos, sociales, culturales e institucionales están, en general, más desarrollados en relación con el activismo y los roles de las mujeres en comparación con los países ricos en petróleo. No obstante, países como Egipto, Argelia, Marruecos, Yemen y Sudán, por ejemplo, han sufrido mucho por políticas de ajuste estructural y la disolución de la mayoría de las empresas estatales.

Dos décadas de liberalización continua culminaron en una ola más agresiva aún, caracterizada por la inclusión de muchos Estados árabes en algunos acuerdos de zona franca con Estados Unidos y la Unión Europea, con arreglo a los cuales Israel debe ser un socio (con Jordania y Egipto de forma directa, y de forma indirecta con algunos otros Estados árabes, incluidos Marruecos y algunos países del área del Golfo). Este esfuerzo internacional de Estados Unidos, la Unión Europea, las multinacionales y organizaciones de ayuda internacional por acelerar la privatización condujo a crecientes disparidades sociales y pobreza, acompañadas de protestas y resentimiento político

Asimismo, el paulatino poder de las distintas organizaciones y grupos islamistas supuso una grave presión para los movimientos de mujeres y los mecanismos nacionales de igualdad de género, que en su mayor parte dependían totalmente de sus gobiernos.

Los Estados árabes siguieron varias estrategias para hacer frente a los movimientos de oposición, que iban desde tenerlos en cuenta hasta embarcarse en un enfrentamiento absoluto con ellos (Palestina, Egipto, Sudán, Yemen, Argelia y Túnez). Esta situación hizo que algunos movimientos de mujeres y mecanismos nacionales, aún débiles y en una fase embrionaria, quedaran “rehenes” de sus Estados, que sufrían -y siguen sufriendo- de un grave declive de legitimidad y apoyo popular. Los mecanismos nacionales de género se distanciaron entonces de los temas relacionados con la opresión política y se centraron en preservar y ampliar los servicios sociales y las ayudas

Hay que resaltar que la mayor parte de los movimientos islámicos mayoritarios tiene opiniones conservadoras con respecto a los derechos de las mujeres y la igualdad de género, y ha mostrado cierta hostilidad o crítica a los mecanismos universales de derechos de las mujeres, como las Plataformas de Pekín o la CEDAW (Convención sobre la eliminación de todas las formas de discriminación contra la mujer). Sin embargo, muchos han experimentado importantes cambios en las últimas dos décadas con respecto a su posición sobre ciertos temas sociales, como el respeto a los derechos humanos, la buena gobernanza y la democracia, que serán cruciales en para su futuro (por ejemplo en Líbano, Palestina, Egipto, Túnez y Marruecos).

Algunos apuntes sobre el tratamiento de los derechos humanos y las mujeres por parte de los medios de comunicación

Por una parte se ve la contradicción  que refleja la prensa europea sobre los conflictos en el mundo árabe, basados en una doble opinión debido a sus intereses. Muchas de las opiniones de la prensa europea sobre el mundo árabe se basan en que se trata de países del tercer mundo. Así, las opiniones sobre las mujeres surgen unidas a tradiciones antiguas y religión.

Sobre todo, muchos medios se basan más en las tradiciones culturales de cada país comparándolos con Europa y critican estos aspectos antes de preocuparse de las necesidades de dichos países para su desarrollo.

Durante las guerras, los más perjudicados son las mujeres y los niños pero apenas la prensa les da un poco de espacio. Por ejemplo, la prensa europea da el número de soldados muertos en el bando ganador y también en el perdedor, pero en ningún caso nos informan de las estadísticas de las familias que han perdido su hogar, de las mujeres deambulando de un lado a otro sin saber donde están sus hijos o familiares, etc..

Por otra parte, en Oriente Medio, las ONGs no tienen el mismo trato periodístico que en Europa. Los motivos son que en Europa son libres y aquí hay un férreo control gubernamental sobre la mayoría de ellas.

También en Oriente Medio la prensa sigue siendo primordialmente “machista”, sobre todo en el lenguaje y temas como la política, la religión o el sexo, son tabúes que no pueden ser desarrollados por las mujeres y solo hasta un cierto límite por los hombres.

——————————————————–

By H.H. Middle East
Journalist of the Mediterranean Network of Information and Communication with a Gender Perspective

Wars and conflict make the gender-related issues seem out of context and irrelevant.

In most Arab States, reformers and defenders of human rights have become targets of official repression openly. These figures are frequently exposed to legal charges and arrests, and sometimes, to be killed, while many civil society organizations are harassed by legal obstacles to their work. Many Arab countries continue to obstruct the work of civic bodies, independent professional associations, trade unions and human rights organisations.

The lack of good governance and systematic violations of human rights and basic principles of democracy have put national gender machineries in a precarious situation. The defense of women’s rights in this way, while everyone else violate political and civil rights, undermines the integrity of these gender machineries and question their ability to achieve real change.

Moreover, the fact that most are controlled by the “first ladies” leaves them little opportunity to play a critical role or influence related to other government policies or practices.

Violations of individual and collective human rights have worsened over the past decade in the Arab world. There have been serious abuses in the areas under foreign occupation. There, women have often suffered the worst humanitarian conditions (Iraq, Palestine, Lebanon, Sudan). Conflict and war have produced a devastating impact on economies, societies and institutions.

Internal armed conflicts are another scene of serious human rights abuses, in which women are particularly vulnerable to rape and murder, not only during the attacks of the armies, but also during the flight and emigration.

War involves traffic movements induced by the conflict and this is one of the major reasons for emigration from the region. The number of people displaced by conflict is very significant.

In early 2008, around 14 million refugees came under the control of the UNHCR (United Nations High Commissioner for Refugees) or the UNRWA (United Nations Agency for Palestine Refugees in the Near East). There are estimated 26 million worldwide, of which only 7.7 million from Sudan and Iraq, Sudan and Iraq, 4.9 million 2.8 million-(HDR 2009, p. 26). The war between Israel and Lebanon in 2006 led to the displacement of one third of the civilian population and the destruction of thousands of homes.

The same happened in the 2008-2009 war in Gaza, where 23% of the houses in the Gaza Strip were destroyed or totally or partially affected (UN Human Rights Council, 2009).

Wars and conflicts seriously threaten national mechanisms, as they try to cope with large-scale devastation with limited human capacity and resources. Wars and conflict also make the gender-related issues seem out of context and irrelevant.

The context of the mechanisms of women in the region is different in the oil-rich countries and poor countries or highly populated ones. In the latest ones, economic, political, social, cultural and institutional contexts are generally more developed in relation to the activities and role of women in comparison to the oil-rich countries. However, countries like Egypt, Algeria, Morocco, Yemen and Sudan, for example, have suffered through structural adjustment policies and the dissolution of most state enterprises.

Two decades of liberalization culminated in a wave that continued even more aggressive, characterized by the inclusion of many Arab states in some free zone agreements with the United States and the European Union, under which Israel should be a partner (with Jordan and Egypt directly, and indirectly with some other Arab states, including Morocco and some Gulf countries in the region). This international effort of the United States, European Union, multinationals and international aid organizations to accelerate the privatization led to growing social disparities and poverty, accompanied by protests and political resentment.

Also, the progressive power of the different organizations and Islamist groups was a serious pressure on women’s movements and national mechanisms for gender equality, as most of them where totally dependent on their governments.

The Arab States followed several strategies to deal with the opposition movements, ranging from taking them into account to be engaged in a confrontation with them all (Palestine, Egypt, Sudan, Yemen, Algeria and Tunisia). This situation led some women’s movements and national machineries, that still weak and at an embryonic stage, to remain “hostages” of their states, which suffered-and continue to suffer – a serious decline of legitimacy and popular support. The national gender machineries then distanced themselves from issues such as political oppression and focused on preserving and expanding social services and aid.

It should be noted that most of the mainstream Islamic movements have conservative views regarding women’s rights and gender equality, and have shown some hostility or criticism for universal mechanisms promoting women’s rights, such as platforms like Beijing or CEDAW (Convention on the Elimination of All Forms of Discrimination against Women). However, many have undergone major changes in the last two decades with regard to their position on certain social issues such as respect for human rights, good governance and democracy, which will be crucial for the future (for example in Lebanon , Palestine, Egypt, Tunisia and Morocco).

Some notes on the treatment of human rights and women by the media

On the one hand you see the contradiction that the European press reflects on the conflicts in the Arab world, based on a double perception due to their national interests. Many of the opinions of the European press about the Arab world are based on the thought that they are third world countries. Then, the views on women are always related with ancient traditions and religion.

Above all, many media base their information more in the cultural traditions of each country compared with the European ones and criticize these issues instead of worrying about the needs of these countries for their development.

During wars, the most affected are women and children but the press just gives them a little space. For example, the European press gives the number of soldiers killed on the winning side and also on the loser one, but in no case they report the statistics of the families who have lost their homes, women going from one place to another searching their children or relatives, etc ..

Moreover, in the Middle East, NGOs do not have the same journalistic treatment as in Europe. The reasons are that in Europe they are free and here there is a tight government control over most of them.

Finally, in Middle East, the press remains primarily “male-centric”, particularly for what regards to language and topics such as politics, religion or sex, that are considered as taboo that can not be developed by women and only to a limited extent by men.

 

Read Full Post »

Marroc s’integra a la coordinació de la RIPVG i es proposa com a possible seu de la IV Trobada Internacional

En la III Trobada Internacional de la RIPVG (Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere), el passat mes de novembre de 2009 a Bogotà (Colòmbia), la coordinació ha quedat integrada per les Xarxes d’Argentina, Mèxic, Colòmbia, Estat espanyol, Nicaragua, Perú i el Marroc. Precisament, també Marroc ha estat proposada com a possible propera seu per a la celebració de la IV Trobada Internacional que se celebrarà el 2011. La seu substituta per a la trobada és Veracruz (Mèxic).

Experiències de Jordània i Marroc
Dues companyes de la Xarxa Mediterrània d’Informació i Comunicació amb Visió de Gènere (xarxa adscrita a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere) varen prendre la paraula.

Dins la Taula ‘Estrategies de comunicació per a informar sobre la violència contra les dones en zones de conflicte’, Haifa Haidar va explicar la tasca de la Unió de Dones Jordanes amb les dones refugiades a causa del conflicte i amb les dones víctimes de la violència de gènere. Va asegurar que si l’empoderament de les dones es inajornable en els països de l’àrea, també és imprescindible el suport a les periodistes i comunicadores a fi que amb la seva tasca puguin visibilitzar-les, superant els temes socialment considerats tabú .

Saida Boudaglia del Marroc va participar a la Taula de Xarxes ‘Periodisme amb Visió de Gènere. Experiències de les Xarxes’ per exposar la situació de les dones periodistes al Marroc i el desenvolupament de la primera xarxa de dones periodistes del seu país arrel de la III Trobada de Periodistes y Comunicadores de la Mediterrània celebrada a Marrakech l’octubre del 2008.

Conclusions de la trobada
Entre les conclusions de la Trobada a Bogotà, destaca l’objectiu per a què les i els periodistes de la xarxa treballin per publicar als mitjans de comunicació temes sobre violència de gènere i feminicidis, i a favor de la pau amb seguiment del tractament informatiu de les dones en països en conflicte.

La trobada de novembre va comptar amb periodistes de 16 països: Argentina, Bolivia, Perú, Ecuador, Colòmbia, Nicaragua, República Dominicana, Cuba, Guatemala, El Salvador, Mèxic, Espanya, Suècia, Marroc i Jordània. Ha servit per reafirmar la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere com un espai en el que conflueixen periodistes de forma individual o col·lectiva, de diferents llocs del planeta, amb el propòsit de promoure un periodisme amb perspectiva de gènere.

———————————————-

Marruecos se integra en la coordinación de la RIPVG y es propuesta como posible sede del IV Encuentro Internacional

En el III Encuentro Internacional de la RIPVG (Red Internacional de Periodistes con Visión de Género), el pasado mes de noviembre de 2009 en Bogotá (Colòmbia), la coordinación ha quedado integrada por las Redes de Argentina, México, Colombia, Estado español, Nicaragua, Perú y Marruecos. Precisamente, Marruecos ha sido propuesta como posible próxima sede para la celebración del IV Encuentro Internacional que se celebrará en 2011. La sede sustituta para el encuentro es Veracruz (México).

Experiències de Jordània i Marroc
Dos compañeras de la Red Mediterránea de Información y Comunicación con Visión de Género (red adscrita a la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género) tomaron la palabra.

En la Mesa ‘Estrategias de comunicación para informar sobre la violencia contra las mujeres en zonas de conflicto’, Haifa Haidar explicó la tarea de la Unión de Mujeres Jordanas con las mujeres refugiadas a causa del conflicto y con las mujeres víctimas de la violencia de género. Aseguró que si bien el empoderamiento de las mujeres es inajornable en los países del área, también es imprescindible el apoyo a las periodistas y comunicadoras con el fin de que con su labor puedan visibilizarlas, superando los temas socialmente considerados tabú.

Saida Boudaglia de Marruecos participó en la Mesa de Redes ‘Periodismo con Visión de Género. Experiencias de las Redes’ para exponer la situación de las mujeres periodistas en Marruecos y el desarrollo de la primera red de mujeres periodistas de su país surgida en el III Encuentro de Periodistas y Comunicadoras del Mediterráneo celebrado en Marrakech en octubre de 2008.

Conclusiones del encuentro
Entre las conclusiones del Encuentro en Bogotà, destaca el objetivo para que las y los periodistas de la red trabajen para publicar en los medios de comunicación temas sobre violencia de génere y feminicidios, y a favor de la paz con el seguimiento del tratamiento informativo de las mujeres en países en conflicto.

El encuentro de noviembre contó con periodistas de 16 países: Argentina, Bolivia, Perú, Ecuador, Colombia, Nicaragua, República Dominicana, Cuba, Guatemala, El Salvador, México, España, Suecia, Marruecos y Jordania. Ha servido para reafirmar la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género como un espacio en el que confluyen periodistas de forma individual o colectiva, de diferentes lugare del planeta, con el propósito de promover un periodismo con perspectiva de género.

———————————————-

Morocco becames part of the coordination of RIPVG and is proposed as a possible venue of the IV International Meeting

In the III International Meeting of the RIPVG (International Network of Journalists with a Gender Vision) last November 2009 in Bogotá (Colombia), coordination has been integrated by networks of Argentina, Mexico, Colombia, Spain, Nicaragua, Peru and Morocco. Indeed, Morocco has been proposed as a possible next venue for the celebration of the IV International Meeting to be held in 2011. The surrogate host for the meeting is Veracruz (Mexico).

Experiences in Jordan and Morocco
Two partners of the Mediterranean Network of Information and Communication with Gender Vision (network attached to the International Network of Journalists with a Gender Vision) took the floor.

At the Table ‘Communication strategies for reporting on violence against women in conflict zones’, Haifa Haidar explained the work of the Jordanian Women’s Union with refugee women from the conflict and women victims of gender violence . She said that while the empowerment of women is inajornable in countries of the area, it is also essential the support for journalists and communicators in order that their work can be viewed, beating socially taboo topics.

Saida Boudaglia of Morocco participated in the Bureau of Networks ‘Journalism with Gender Vision. Network Experiences’ to expose the situation of women journalists in Morocco and the development of the first network of women journalists in her country that started in the Third Meeting of Mediterranean Journalists and Communicators held in Marrakech in October 2008.

Conclusions of the meeting
Among the conclusions of the meeting in Bogota, it has been stressed that the aim for journalists and the network to work for publication on media issues on domestic violence and femicide, and for peace with the monitoring of treatment information for women in countries in conflict.

The November meeting featured journalists from 16 countries: Argentina, Bolivia, Peru, Ecuador, Colombia, Nicaragua, Dominican Republic, Cuba, Guatemala, El Salvador, Mexico, Spain, Sweden, Morocco and Jordan. It has served to reaffirm the International Network of Journalists with a Gender Visions as a space where journalists come together individually or collectively, from different places on the planet, in order to promote gender-sensitive journalism.

Read Full Post »