The Middle East feminist revolution
By Naomi Wolf
Women are not merely joining protests to topple dictators, they are at the centre of demanding social change
Among the most prevalent Western stereotypes about Muslim countries are those concerning Muslim women: doe-eyed, veiled, and submissive, exotically silent, gauzy inhabitants of imagined harems, closeted behind rigid gender roles. So where were these women in Tunisia and Egypt?
In both countries, women protesters were nothing like the Western stereotype: they were front and centre, in news clips and on Facebook forums, and even in the leadership. In Egypt’s Tahrir Square, women volunteers, some accompanied by children, worked steadily to support the protests – helping with security, communications, and shelter. Many commentators credited the great numbers of women and children with the remarkable overall peacefulness of the protesters in the face of grave provocations.
Other citizen reporters in Tahrir Square – and virtually anyone with a cell phone could become one – noted that the masses of women involved in the protests were demographically inclusive. Many wore headscarves and other signs of religious conservatism, while others reveled in the freedom to kiss a friend or smoke a cigarette in public.
Supporters, leaders
But women were not serving only as support workers, the habitual role to which they are relegated in protest movements, from those of the 1960s to the recent student riots in the United Kingdom. Egyptian women also organised, strategised, and reported the events. Bloggers such as Leil Zahra Mortada took grave risks to keep the world informed daily of the scene in Tahrir Square and elsewhere.
The role of women in the great upheaval in the Middle East has been woefully under-analysed. Women in Egypt did not just “join” the protests – they were a leading force behind the cultural evolution that made the protests inevitable. And what is true for Egypt is true, to a greater and lesser extent, throughout the Arab world. When women change, everything changes – and women in the Muslim world are changing radically.
The greatest shift is educational. Two generations ago, only a small minority of the daughters of the elite received a university education. Today, women account for more than half of the students at Egyptian universities. They are being trained to use power in ways that their grandmothers could scarcely have imagined: publishing newspapers – as Sanaa el Seif did, in defiance of a government order to cease operating; campaigning for student leadership posts; fundraising for student organisations; and running meetings.
Indeed, a substantial minority of young women in Egypt and other Arab countries have now spent their formative years thinking critically in mixed-gender environments, and even publicly challenging male professors in the classroom. It is far easier to tyrannise a population when half are poorly educated and trained to be submissive. But, as Westerners should know from their own historical experience, once you educate women, democratic agitation is likely to accompany the massive cultural shift that follows.
The nature of social media, too, has helped turn women into protest leaders. Having taught leadership skills to women for more than a decade, I know how difficult it is to get them to stand up and speak out in a hierarchical organisational structure. Likewise, women tend to avoid the figurehead status that traditional protest has in the past imposed on certain activists – almost invariably a hotheaded young man with a megaphone.
Projection of power
In such contexts – with a stage, a spotlight, and a spokesperson – women often shy away from leadership roles. But social media, through the very nature of the technology, have changed what leadership looks and feels like today. Facebook mimics the way many women choose to experience social reality, with connections between people just as important as individual dominance or control, if not more so.
You can be a powerful leader on Facebook just by creating a really big “us”. Or you can stay the same size, conceptually, as everyone else on your page – you don’t have to assert your dominance or authority. The structure of Facebook’s interface creates what brick-and-mortar institutions – despite 30 years of feminist pressure – have failed to provide: a context in which women’s ability to forge a powerful “us” and engage in a leadership of service can advance the cause of freedom and justice worldwide.
Of course, Facebook cannot reduce the risks of protest. But, however violent the immediate future in the Middle East may be, the historical record of what happens when educated women participate in freedom movements suggests that those in the region who would like to maintain iron-fisted rule are finished.
Just when France began its rebellion in 1789, Mary Wollstonecraft, who had been caught up in witnessing it, wrote her manifesto for women’s liberation. After educated women in America helped fight for the abolition of slavery, they put female suffrage on the agenda. After they were told in the 1960s that “the position of women in the movement is prone”, they generated “second wave” feminism – a movement born of women’s new skills and old frustrations.
Time and again, once women have fought the other battles for the freedom of their day, they have moved on to advocate for their own rights. And, since feminism is simply a logical extension of democracy, the Middle East’s despots are facing a situation in which it will be almost impossible to force these awakened women to stop their fight for freedom – their own and that of their communities.
Naomi Wolf is a political activist and social critic whose most recent book is Give Me Liberty: A Handbook for American Revolutionaries.
This article was first published by Project Syndicate.
—————————————————————————————————————————
La revolució feminista de l’Orient Mitjà
Per Naomi Wolf
Les dones no s’uneixen a les protestes només per enderrocar als dictadors, estan en el centre per tal d’exigir el canvi social.
Entre els estereotips occidentals més freqüents sobre els països musulmans hi ha els relatius a les dones musulmanes: ulls vivaços, amb vel i submises, exòticament silencioses, habitants vaporoses d’harems imaginaris, tancades darrere de rígids rols de gènere. Llavors, ¿on eren aquestes dones a Tunísia i Egipte?
En ambdós països, les dones manifestants no tenien res a veure amb l’estereotip occidental: estaven al capdavant i en un paper central, en les notícies i en els fòrums de Facebook, i fins i tot en el lideratge. A la plaça Tahrir d’Egipte, dones voluntàries, algunes acompanyades per nens, van treballar de manera constant per donar suport a les protestes – ajudant amb la seguretat, les comunicacions i l’allotjament. Molts comentaristes van atribuir al gran nombre de dones i nens, la tranquil·litat general extraordinària mostrada pels manifestants davant les greus provocacions.
Altres reporters ciutadans de la plaça Tahrir – i pràcticament qualsevol persona amb un telèfon mòbil podria convertir-se en un – van assenyalar que les masses de dones que van participar en les protestes eren demogràficament inclusives. Moltes portaven mocadors al cap i altres signes de conservadorisme religiós, mentre que altres gaudien de la llibertat de fer un petó a un amic o fumar un cigarret en públic.
Partidàries, líders
Però les dones no servien només com a treballadores de suport, el paper habitual a què són relegades en els moviments de protesta, des dels de la dècada dels 60 fins als disturbis estudiantils recents al Regne Unit. Les dones egípcies també van organitzar, muntar estratègies, i van informar dels fets. Blocaires, com Leila Zahra Mortara, van assumir greus riscos per tal de mantenir el món informat diàriament sobre els esdeveniments a la plaça Tahrir i en altres llocs.
El paper de la dona en la gran revolució a l’Orient Mitjà ha estat lamentablement poc analitzat. Les dones a Egipte no només “es van unir” a les protestes – eren una força líder darrere de l’evolució cultural que va fer les protestes inevitables. I el que és veritat per a Egipte és cert, en una major o menor mesura, a tot el món àrab. Quan les dones canvien, tot canvia – i les dones en el món musulmà estan canviant radicalment.
El major canvi és educacional. Fa dues generacions, només una petita minoria de les filles de les elits rebia una educació universitària. Avui dia, les dones representen més de la meitat dels estudiants a les universitats egípcies. Elles estan sent entrenats per utilitzar el poder de maneres que les seves àvies amb prou feines podrien haver imaginat: publicant diaris – com Sanaa El Seif ho va fer, en desafiament a una ordre del govern de deixar d’operar, fent campanya per llocs de lideratge estudiantil, recaptant fons per organitzacions estudiantils i dirigint reunions.
De fet, una minoria substancial de dones joves a Egipte i altres països àrabs han passat els seus anys formatius pensant de manera crítica en entorns mixtos, i fins i tot públicament desafiant als seus professors homes a l’aula. És molt més fàcil tiranitzar a una població quan la meitat d’aquesta no està ben educada i entrenada per a la submissió. Però, com els occidentals han de saber de la seva pròpia experiència històrica, una vegada que s’educa a les dones, l’agitació democràtica probablement acompanyi el canvi cultural massiu que segueix.
La naturalesa dels mitjans de comunicació social, també ha ajudat a convertir les dones en líders de la protesta. Després d’haver ensenyat habilitats de lideratge a les dones durant més d’una dècada, sé com de difícil és arribar a posar-se dreta i parlar en una estructura d’organització jeràrquica. Així mateix, les dones tendeixen a evitar el paper que la protesta tradicional en el passat ha imposat a alguns activistes – gairebé sempre un home jove impetuós amb un megàfon.
Projecció de poder
En aquests contextos, – amb un escenari, un centre d’atenció, i un portaveu- sovint les dones s’allunyen dels rols de lideratge. No obstant això, els mitjans de comunicació social, a través de la pròpia naturalesa de la tecnologia, han canviat com el lideratge es veu i se sent a l’actualitat. Facebook imita la manera com moltes dones trien experimentar la realitat social, sent les connexions entre les persones tan importants com el domini o control individual, si no més.
Es pot ser un poderós líder a Facebook amb només crear un gran “nosaltres”. O es pot ser de la mateixa mida, conceptualment, que tots els altres a la seva pàgina – no has de fer valer el teu domini o autoritat per a això. L’estructura de la interfície de Facebook crea el mateix que les institucions de maó i morter – tot i 30 anys de pressió feminista – han fet fallida en proporcionar: un context en el qual la capacitat de les dones per forjar un poderós “nosaltres” i participar en un lideratge de servei faci avançar la causa de la llibertat i la justícia arreu del món.
Per descomptat, Facebook no pot reduir els riscos de la protesta. Però, sigui com sigui de violent el futur immediat a l’Orient Mitjà, el registre històric del que succeeix quan les dones educades participen en els moviments d’alliberament suggereix que aquells de la regió que desitgin mantenir un govern de mà dura tenen els dies comptats .
Just quan França va iniciar la seva rebel·lió el 1789, Mary Wollstonecraft, que havia quedat fascinada com a testimoni de la mateixa, va escriure el seu manifest per l’alliberament de la dona. Després que les dones amb estudis als Estats Units ajudessin a lluitar per l’abolició de l’esclavitud, el sufragi femení es va posar a l’agenda. Després que en la dècada de 1960 se’ls digués que “la posició de les dones en el moviment era principal”, van generar una “segona onada” del feminisme – un moviment nascut de les noves habilitats de les dones i de les seves velles frustracions.
Una vegada i una altra, un cop que les dones han lluitat en les batalles per la llibertat d’altres de la seva època, han passat després a defensar els seus propis drets. I, des de que el feminisme no és més que una extensió lògica de la democràcia, els dèspotes de l’Orient Mitjà s’enfronten a una situació en la qual serà gairebé impossible obligar a aquestes dones conscienciades a detenir la seva lluita per la llibertat – la pròpia i la de les seves comunitats.
Naomi Wolf és una activista política i crítica social el llibre més recent és Dóna’m llibertat: una guia per als revolucionaris americans.
Aquest article va ser publicat originàriament per Project Syndicate.
————————————————————————————————————————————
La revolución feminista de Oriente Medio
Por Naomi Wolf
Las mujeres no son la mera unión de las protestas para derrocar a los dictadores, que están en el centro de exigir el cambio social
Entre los estereotipos occidentales más frecuentes acerca de los países musulmanes están los relativos a la mujeres musulmansa: ojos vivaces, con velo y sumisas, exóticamente silenciosas, habitantes vaporosas de harenes imaginarios, encerradas detrás de rígidos roles de género. Entonces, ¿dónde estaban estas mujeres en Túnez y Egipto?
En ambos países, las mujeres manifestantes no tenían nada que ver con el estereotipo occidental: estaban al frente y en elcentro, en las noticias y en los foros de Facebook, e incluso en el liderazgo. En la plaza Tahrir de Egipto, mujeres voluntarias, algunas acompañadas por niños, trabajaron de manera constante para apoyar las protestas – ayudando con la seguridad, las comunicaciones y el alojamiento. Muchos comentaristas atribuyeron al gran número de mujeres y niños, la tranquilidad general extraordinaria mostrada por los manifestantes frente a las graves provocaciones.
Otros reporteros ciudadanos de la plaza Tahrir – y prácticamente cualquier persona con un teléfono móvil podría convertirse en uno – señalaron que las masas de mujeres que participaron en las protestas eran demográficamente inclusivas. Muchas llevaban pañuelos en la cabeza y otros signos de conservadurismo religioso, mientras que otras disfrutaban de la libertad de besar a un amigo o fumar un cigarrillo en público.
Partidarias, líderes
Pero las mujeres no servían sólo como trabajadoras de apoyo, el papel habitual al que son relegadas en los movimientos de protesta, desde los de la década de los 60 hasta los disturbios estudiantiles recientes en el Reino Unido. Las mujeres egipcias también organizaron, montaron estrategias, e informaron de los hechos. Bloggeras como Leil Zahra Mortada asumieron graves riesgos para mantener al mundo informado diariamente sobre los acontecimientos en la plaza Tahrir y en otros lugares.
El papel de la mujer en la gran revolución en Oriente Medio ha sido lamentablemente poco analizado. Las mujeres en Egipto no sólo “se unieron” a las protestas – eran una fuerza líder detrás de la evolución cultural que hizo las protestas inevitables. Y lo que es verdad para Egipto es cierto, en una mayor o menor medida, en todo el mundo árabe. Cuando las mujeres cambian, todo cambia – y las mujeres en el mundo musulmán están cambiando radicalmente.
El mayor cambio es educacional. Hace dos generaciones, sólo una pequeña minoría de las hijas de la élite recibía una educación universitaria. Hoy en día, las mujeres representan más de la mitad de los estudiantes en las universidades egipcias. Ellas están siendo entrenados para usar el poder de maneras que sus abuelas apenas podrían haber imaginado: publicando periódicos – como Sanaa El Seif lo hizo, en desafío a una orden del gobierno de dejar de operar, haciendo campaña por puestos de liderazgo estudiantil, recaudando fondos para organizaciones estudiantiles y dirigiendo reuniones.
De hecho, una minoría sustancial de mujeres jóvenes en Egipto y otros países árabes han pasado sus años formativos pensando de manera crítica en entornos mixtos, e incluso públicamente desafiando a sus profesores varones en el aula. Es mucho más fácil tiranizar a una población cuando la mitad de esta no está bien educada y entrenada para la sumisión. Pero, como los occidentales deben saber de su propia experiencia histórica, una vez que se educa a las mujeres, la agitación democrática probablemente acompañe el cambio cultural masivo que sigue.
La naturaleza de los medios de comunicación social, también ha ayudado a convertir a las mujeres en líderes de la protesta. Después de haber enseñado habilidades de liderazgo a las mujeres durante más de una década, sé lo difícil que es llegar a ponerse en pie y hablar en una estructura de organización jerárquica. Asimismo, las mujeres tienden a evitar el papel que la protesta tradicional en el pasado ha impuesto a algunos activistas – casi siempre un hombre joven impetuoso con un megáfono.
Proyección de poder
En tales contextos, – con un escenario, un centro de atención, y un portavoz- a menudo las mujeres se alejan de los roles de liderazgo. Sin embargo, los medios de comunicación social, a través de la propia naturaleza de la tecnología, han cambiado cómo el liderazgo se ve y se siente en la actualidad. Facebook imita la manera en que muchas mujeres eligen experimentar la realidad social, siendo las conexiones entre las personas tan importantes como el dominio o control individual, si no más.
Se puede ser un poderoso líder en Facebook con solo crear un gran “nosotros”. O se puede ser del mismo tamaño, conceptualmente, que todos los demás en su página – no tienes que hacer valer tu dominio o autoridad para ello. La estructura de la interfaz de Facebook crea lo mismo que las instituciones de ladrillo y mortero – a pesar de 30 años de presión feminista – han fallado en proporcionar: un contexto en el que la capacidad de las mujeres para forjar un poderoso “nosotros” y participar en un liderazgo de servicio haga avanzar la causa de la libertad y la justicia en todo el mundo.
Por supuesto, Facebook no puede reducir los riesgos de la protesta. Pero, sea como sea de violento el futuro inmediato en el Medio Oriente, el registro histórico de lo que sucede cuando las mujeres educadas participan en los movimientos de liberación sugiere que aquellos de la región que deseen mantener un gobierno de mano dura tienen sus días contados.
Justo cuando Francia inició su rebelión en 1789, Mary Wollstonecraft, que había quedado fascinada como testimonio de la misma, escribió su manifiesto por la liberación de la mujer. Después de que las mujeres con estudios en Estados Unidos ayudaran a luchar por la abolición de la esclavitud, el sufragio femenino se puso en la agenda. Después de que en la década de 1960 se les dijera que “la posición de las mujeres en el movimiento era principal”, generaron una “segunda ola” del feminismo – un movimiento nacido de las nuevas habilidades de las mujeres y de sus viejas frustraciones.
Una y otra vez, una vez que las mujeres han luchado en las batallas por la libertad de otros de su época, han pasado después a defender sus propios derechos. Y, desde que el feminismo no es más que una extensión lógica de la democracia, los déspotas de Oriente Medio se enfrentan a una situación en la que será casi imposible obligar a estas mujeres concienciada a detener su lucha por la libertad – la propia y la de sus comunidades.
Naomi Wolf es una activista política y crítica social cuyo libro más reciente es Dame libertad: una guía para los revolucionarios americanos.
Este artículo fue publicado originariament por Project Syndicate.
Read Full Post »
