Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Tunísia’

Newsletter

Editorial / Editorial / Editorial

Editorial– XIDPICCAT

DES DE LA MEDITERRÀNIA / DESDE EL MEDITERRÁNEO / FROM THE MEDITERRANIAN

Le printemps démocratique : le Maroc – La primavera democràtica: el Marroc- La primavera democrática: Marruecos–  Jihad Fatchati

Les dones de la primavera àrab – Las mujeres de la primavera árabe – Women in the Arab springMaria-Àngels Roque

The Middle East feminist revolution – La revolució feminista de l’Orient Mitjà- La revolución feminista de Oriente Medio– Naomi Wolf

EN XARXES / EN REDES / IN THE NETWORKS

Crònica de la IV Trobada de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIPVG)- Crónica del IV Encuentro de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género (XIPVG)– Chronicle of the Fourth Meeting of the International Network of Journalists with a gender perspective – Laia Serra

DESTAQUEM / DESTACAMOS / HIGHLIGHT

Hanane Oulaillah-Jazouani guanya l’edició 2011 del concurs literari “Un mar de paraules” – Hanane Oulaillah-Jazouani gana la edición 2011 del concurso literario “Un mar de palabras” – Hanane Oulaillah-Jazouani wins the 2011 literary contest “A Sea of Words”

Asmaa Mahouz, guanyadora del premi Sájarov: “les xarxes socials van ser el nostre mitjà alternatiu”- Asmaa Mahfouz, ganadora del Sájarov: “las redes sociales fueron nuestro medio alternativo”- Sakharov winner Asmaa Mahfouz: “social media was our alternative media”

Si vols rebre la newsletter, envia’ns un missatge a / If you want to subscribe to the newsletter write to donesiconflicte@gmail.com.

Subscriu-te al nostre RSS. Subscription to RSS

Anuncis

Read Full Post »

Le printemps démocratique : le Maroc

Par Jihad Fatchati

 

Pendant les manifestations en Tunisie, on était un groupe de jeunes qui avait l’habitude de discuter sue Facebook et on a pensé d’organiser un sit-in de solidarité avec le peuple tunisien.

Allors, le 13 janvier on a participé a un sit-in devant l’ambassade de la tunisie qui a été réprimé . Aprés la chute du system de Ben Ali on a commencé a penser à organiser une marche au Maroc ; après  plusieurs discussions on a écrit une liste de revindications afin de lancer l’apelle du 20 février.

On a revendiqué : une nouvelle constitution, une monarchie parlementaire, la séparation des pouvoirs , l’égalité homes-femmes et la libération des détenus politiques.

On a fait des réunions pour voir comment on peut mobiliser les gens pour sortir le dimanche 20 fevrier ; on a décidé a faire une vidéo pour expliquer les revendications du mouvement la distribution des tracts dans les quartiers populaire.

Le jour du 20 fevrier il y avait des manifestations dans plus de 40 villes avec la participation des  milliers de marocains sous le thème de « le peuple veut une nouvelle constitution  » 

Aprés la reussite de marches du 20 fev on a lancé un appel pour sortir le 20 mars ; 11 jours avant les marches du 20 mars, le roi a fait un discours le 9 mars , il a annoncé une reforme constitutionnelle ou il a parlé de la démocratie et l’application de recommandations de l’IER, mais la commission de révision de la constitution a été nommé par le roi.

Alors que le roi nous a parlé de democratie le 9 mars, 4 jous après les forces de l’ordre ont dispersé un sit-in du movement qui été programmé avant le discours royale .

Les marches du 20 mars ont bien passé  et le 24 avril on est sortis dans plus que 100 villes et campagne avec la participation de 800.000 personnes. On est partis allors vers les quartiers populaires.

Le mois Mai fut un mois de répression a l’échelle national  qui a connu la mort de Kamal Amari qui a été tabassé par les forces de l’ordre a Safi.

Les associations de droits de l’hommes on dénoncé la violence contre les gens qui se manifeste pacifiquement et alors le «Mekhzen s’est calmé »

La nouvelle constitution presénte: pas de séparation de pouvoirs , pas de monarchie parlementaire et allors le mouvement a boycotté le referendum.

 

Les problèmes qu’on trouve maintenant:

– Des problemes de communication et de mobilisation

– A un certain moment on a eu des problèmes entre les composants du mouvement : les laïques et les islamistes

– Les islamistes sont devenus nombreux et ils sont contre quelque revendication du mouvement : la partité , l’etat de droit

– Ce genre de problèmes commence a démobiliser les jeunes qui sont adhérer pour élargir le champs de liberté

 

Les solutions qu’on envisage :

– La clarté

– On doit donner des alternatives

– On doit eviter les manifestes vague qui ont plusieurs interprétations

– Revendiquer une monarchie parlementaire avec un roi qui règne et ne gouverne pas pour mobiliser la classe moyenne

– Reproduire des videos pour expliquer la plateforme du mouvement

 

Jihad Fatchati est une jeune activiste Marocaine du mouvement 20 fevrier

————————————————————————————————————————

La Primavera Democràtica: el Marroc

Per Jihad Fatchati

 

Durant els esdeveniments de Tunísia, érem un grup de joves que teníem el costum de parlar a Facebook i vam pensar en organitzar una sentada en solidaritat amb el poble tunisià.
Llavors, el 13 de gener vam participar en una sentada davant de l’ambaixada de Tunísia, que va ser reprimida. Després de la caiguda del règim de Ben Ali vam començar a pensar en l’organització d’una marxa al Marroc i després de diverses discussions vam escrirue un llistat de reivindicacions per llençar la crida del 20 de febrero.
Reivindiquem: una nova constitució, una monarquia parlamentària, la separació de poders, la igualtat d’homes i dones i l’alliberament dels presos polítics.
Vam organitzar reunions per veure com poder mobilitzar a la gent per sortir el diumenge 20 de febrer; vam decidir fer un vídeo per explicar les demandes del moviment i la distribució de fulletons en els barris.
El 20 de febrer van haver protestes en més de 40 ciutats, amb la participació de milers de marroquins sota el lema de “el poble vol una nova Constitució”.
Després dels èxits de les marxes del 20 FEV es va convocar de noves per al 20 de març; 11 dies abans del 20 de març, el rei va pronunciar un discurs anunciant una reforma constitucional i va parlar de la democràcia i l’aplicació de les recomanacions de la IER, però la junta de revisió de la Constitució va ser nomenada pel propi rei.
Encara que el rei va parlar de democracia el 9 de març, quatre dies després la policia va dissoldre una sentada que el moviment havia programat abans del discurs reial.
Les marxes del 20 de març van anar bé i el 24 d’abril vam sortir a més de 100 ciutats amb la participació de 800.000 persones. Vam anar llavors cap als barris populars.
El mes de maig va ser un mes de repressió a nivell nacional i que va veure la mort de Kamal Amari, derrotat per les forces de seguretat a Safi.
Les associacions de drets humans van denunciar la violència contra les persones que protestaven pacíficament i llavors el “Mekhzen es va calmar”
La nova Constitució presenta: no separació de poders i no monarquia parlamentària, així que el moviment a boicotejat el referèndum.

Els problemes amb els que ara ens trobem:
– Problemes de comunicació i mobilització
– En un moment donat van sorgir problemes entre els components del moviment: els laics i els islamistes.
-Els islamistes són ara més nombrosos i estan en contra d’algunes de les reivindicacions del moviment com la igualtat de gènere o l’Estat de Dret
– Aquest tipus de problemes comença a desmobilitzar els joves que es van adherir per ampliar el seu camp de llibertat

Possibles solucions:
– Claredat
– Hem d’oferir alternatives
– Cal evitar els manifestos que donin lloc a diverses interpretacions
– Reivindicar una monarquia parlamentària amb un rei que regni però i no governi per mobilitzar la classe mitjana.
– Reproduir vídeos per explicar la plataforma del moviment.

 

Jihad Fatchati és una jove activista marroquina del Moviment 20 de febrer

——————————————————————————————————————————

La Primavera Democrática: Marruecos

Por Jihad Fatchati

 

Durante los acontecimientos de Túnez, éramos  un grupo de jóvenes que teníamos la costumbre de hablar en Facebook y pensamos en organizar una sentada en solidaridad con el pueblo tunecino.
Entonces, el 13 de enero participamos en una sentada frente a la embajada de Túnez, que fue reprimida. Después de la caída del régimen de Ben Ali empezamos a pensar en la organización de una marcha en Marruecos después de varias discusiones escribimos una lista de reivindicaciones para lanzar el llamamiento del 20 de febrero:
Reivindicamos: una nueva constitución, una monarquía parlamentaria, la separación de poderes, la igualdad de hombres  y mujeres y la liberación de los presos políticos.

Organizamos reuniones para ver cómo podemos movilizar a la gente para salir el domingo 20 de febrero; decidimos hacer un video para explicar las demandas del movimiento y la distribución de folletos en los barrios.
El 20 de febrero hubo protestas en más de 40 ciudades, con la participación de miles de marroquíes bajo el lema de “el pueblo quiere una nueva Constitución”.

Después de los éxitos de las marchas del 20 fev se convocó para el 20 de marzo; 11 días antes del 20 de marzo, el rey pronunció un discurso el 9 de marzo, anunciando una reforma constitucional y habló de la democracia y la aplicación de las recomendaciones de la IER, pero la junta de revisión de la Constitución fue nombrado por el propio rey.

Aunque el rey habló de democracia el 9 de marzo, cuatro días después la policía disolvió una sentada que el movimiento había programado antes del discurso real.
Los marchas del 20 de marzo fueron bien y 24 de abril salimos en más de 100 ciudades con la participación de 800.000 personas. Salimos entonces hacia los barrios populares.

El mes de mayo fue un mes de represión a nivel nacional y  que vió la muerte de Kamal Amari, derrotado por las fuerzas de seguridad en Safi.
Las asociaciones de derechos humanos denunciaron la violencia contra las personas que protestan pacíficamente y luego el “Mekhzen se calmó”
La nueva Constitución presenta: no separación de poderes y  no monarquía parlamentaria, así que el movimiento a boicoteado el referéndum.

Los problemas con los que ahora nos encontramos:
– Problemas de comunicación y movilización
– En un momento dado hubo problemas entre los componentes del movimiento: los laicos y los islamistas.

-Los islamistas son ahora más numerosos y están en contra de algunas de las reivindicaciones del movimiento como la igualdad de género o el Estado de Derecho
– Este tipo de problemas comienza a desmovilizar a los jóvenes se adhirieron para ampliar su campo de libertad
Posibles soluciones:
– Claridad
– Debemos ofrecer alternativas
–  Hay que evitar los manifiestos vagos que den lugar a varias interpretaciones
– Reivindicar una monarquía parlamentaria con un rey que reine pero y no gobierne para movilizar a la clase media.
– Reproducir videos para explicar la plataforma del movimiento

 

Jihad Fatchati es una joven activista marroquí  del Movimiento 20 de febrero

 

Read Full Post »

Les dones de la primavera àrab

Per Maria-Àngels Roque

Els joves i les dones han estat els protagonistes principals de l’anomenada primavera àrab. Sense liders polítics, religiosos ni intel•lectuals, algunes joves es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunis com a Egipte però també a països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen. La mitjana d’edat dels països àrabs és de 23 anys, els joves no sol són els més nombrosos sinó també els més formats i el mercat de treball no absorbeix tots els que acaben el sistema escolar suscitant una immensa frustració.

La sociòloga Fatima Mernissi, a propòsit de les revolucions àrabs, comenta que són producte d’un canvi de mentalitat i de la pèrdua de la por: “Per a mi, la revolució dels joves del 2011 mostra a la fi aquesta transformació radical de la cultura, de les mentalitats i de les referències, siguin aquestes sexuals, polítiques o econòmiques. Per ser conscients del que està passant és necessari recordar que tots els contes de les Mil i una nit acaben amb aquesta frase: “l’alba va atrapar Scherezade i ella va callar, perquè era el final de la paraula permesa”. Les actuals Scherezades parlen sense parar des d’Al-Jazira, són directores de programes, periodistes que qüestionen sense temor els governants. No es pot entendre el que ha passat als carrers amb la revolució del Gessamí si no veiem com es destrueixen les relacions de força i de submissió horitzontal. Sembla que ara s’està descobrint Facebook però els satèl•lits havien començat molt abans: en la majoria de les televisions es podia enviar un SMS. Els joves han nascut en un espai interactiu”.

La periodista egípcia Randa Achmawi coincideix amb Mernissi:”A partir del seu descens als carrers per unir-se a les manifestacions contra els governants despòtics, les dones àrabs no han protestat només contra la tirania, la corrupció, la injustícia regnant a cada país, desafiaven alhora l’statu quo de les seves societats conservadores i paternalistes, en la que el lloc de les dones és un espai privat i no el de les places públiques o les manifestacions polítiques. A Egipte, les noies joves han gosat desafiar les seves famílies i passar les nits acampades a la plaça Tahrir, cosa que va contra els costums àrabs, segons les quals una jove no ha de passar una nit lluny de la seva família. “Els meus pares han intentat tancar-me a casa per evitar que prengués part en les manifestacions, però no ho han aconseguit. Era absolutament necessari que jo fos present en el moment de la lluita pel canvi de la situació del meu país”;. Aquesta és una frase recurrent en el conjunt de les joves entrevistades, sigui a Tunis, Egipte, Bahrain, el Iemen o en altres bandes”.

La gosadia ha estat gran: no sols han estat víctimes d’amenaces sinó que algunes han mort. Iman Al Obeidi no va tenir por en declarar que l’havien violat, orinat i defecat a sobre 15 pinxos de Gaddafi. La determinació i el coratge dels que han donat proves els han permès abastar resultats notables: enviar informació a tot el món a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere en les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus Governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, Premi Nobel de la Pau 2011. Presidenta de l’oenegé Dones Periodistes sense Cadenes, encarna sens dubte el paper d’heroïna amb vel: va ser ella qui va organitzar aquestes impressionants manifestacions on es veien les dones amb nikab protestar contra la repressió. En els alçaments les dones han demostrat no només que estaven disposades a participar activament en les protestes sinó que, en moltes ocasions, eren capaces d’exercir papers de lideratge. Tenim testimonis eloqüents com el de l’activista egípcia Asmaa Mahfouz de 26 anys, actualment membre de l’anomenada Coalició de Joves Revolucionaris del 25 de gener. Poc abans del 25 de gener, dia previst per iniciar les protestes contra Mubarak, va publicar un vídeo en YouTube en el que deia: «Jo, que sóc una noia, aniré a la plaça Tahrir i tinc la intenció de portar una pancarta on es llegirà el que reivindico. Potser la gent sàpiga mostrar signes d’honor. Cap de nosaltres no pot sentir-se segur. Tothom està ara amenaçat. Per aquesta raó, us heu d’unir a nosaltres per reivindicar els vostres drets, els meus drets, els de les nostres famílies. Podran aquestes joves valeroses mantenir els seus drets revolucionaris després de les eleccions?

Recordem que l’Algèria socialista del FLN va tornar a la llar a les dones que havien lluitat per aconseguir la independència. Els partits islamistes van quedant primers amb les eleccions a Tunis, Marroc i Egipte. A Líbia el president del Consell Nacional Transitori va declarar que cap normativa no podria discutir la xaria. I malgrat que a Tunis Ennahda, partit islamista moderat que ha guanyat les eleccions va manifestar que conservarà l’actual statu quo de les dones, alguns dels seus partidaris poden fer al carrer la vida molt difícil. Quan argüeixo a la progressista Nozha que a Turquia hi ha un partit islamista moderat en el poder, em recorda que a Turquia l’Estat és laic, cosa que no succeeix en cap país de les revolucions àrabs. I es pregunta si Europa que ha estat molt laxa amb els dictadors mirarà ara cap una altra banda o tindrà alguna sensibilitat cap els avatars polítics que poden influir en els drets de les dones àrabs?
Maria-Àngels Roque és directora de l’àrea de Cultures Mediterrànies de l’IEMed

Aquest article va ser publicat a La Vanguardia el 3/12/11

————————————————————————————————————————-

Las mujeres de la primavera árabe

Por Maria-Àngels Roque

Los jóvenes y las mujeres han sido los protagonistas principales de la llamada primavera árabe. Sin lideres políticos, religiosos ni intelectuales, algunas jóvenes se convirtieron en iconos mediáticos que incitaban a salir a la calle y a resistir tanto en Túnez como en Egipto pero también en países más conservadores como Bahrein, Libia o Yemen. La media de edad de los países árabes es de 23 años, los jóvenes no solo son los más numerosos sino también los más formados y el mercado de trabajo no absorbe a todos los que acaban el sistema escolar suscitando una inmensa frustración.

La socióloga Fatima Mernissi, a propósito de las revoluciones árabes, comenta que son producto de un cambio de mentalidad y de la pérdida del miedo: “Para mi, la revolución de los jóvenes del 2011 muestra al fin esa transformación radical de la cultura, de las mentalidades y de las referencias, sean estas sexuales, políticas o económicas. Para ser conscientes de lo que está pasando es necesario recordar que todos los cuentos de las Mil y una noche terminan con esta frase: ‘El alba atrapó Scherezade y ella se calló, porque era el fin de la palabra permitida’. Las actuales Scherezades hablan sin cesar desde Al Jazeera, son directoras de programas, periodistas que cuestionan sin temor a los gobernantes. No se puede entender lo que ha pasado en las calles con la revolución del Jazmín si no vemos como se destruyen las relaciones de fuerza y de sumisión horizontal. Parece que ahora se está descubriendo Facebook pero los satélites habían empezado mucho antes: en la mayoría de las televisiones se podía enviar un SMS. Los jóvenes han nacido en un espacio interactivo”.

La periodista egipcia Randa Achmawi coincide con Mernissi:“A partir de su descenso en las calles para unirse a las manifestaciones contra los gobernantes despóticos, las mujeres árabes no han protestado solo contra la tiranía, la corrupción, la injusticia reinante en cada país, desafiaban al mismo tiempo el statu quo de sus sociedades conservadoras y paternalistas, en la que el lugar de las mujeres es un espacio privado y no el de las plazas públicas o las manifestaciones políticas. En Egipto, las chicas jóvenes han osado desafiar sus familias y pasar las noches acampadas en la plaza Tahir, cosa que va contra las costumbres árabes, según las cuales una joven no debe pasar una noche lejos de su familia. ‘Mis padres han intentado encerrarme en casa para evitar que tomase parte en las manifestaciones, pero no lo han conseguido. Era absolutamente necesario que yo estuviera presente en el momento de la lucha por el cambio de la situación de mi país’. Esta es una frase recurrente en el conjunto de las jóvenes entrevistadas, sea en Túnez, Egipto, Bahrein, Yemen o en otras partes”

El arrojo ha sido grande: no solo han sido victimas de amenazas sino que algunas han muerto. Iman Al Obeidi no tuvo miedo en declarar que la habían violado, orinado y defecado encima 15 matones de Gadafi. La determinación y el coraje de los que han dado prueba les han permitido alcanzar resultados notables: enviar información a todo el mundo a través de las redes sociales, imponer el principio de paridad de género en las elecciones tunecinas o denunciar los abusos cometidos por sus Gobiernos contra los derechos humanos, como en el caso de la activista yemení Tawakkul Karman, Premio Nobel de la Paz 2011. Presidenta de la ONG Mujeres Periodistas sin Cadenas, encarna sin duda el papel de heroína con velo, fue ella quien organizó esas impresionantes manifestaciones donde se veían a las mujeres con nikab protestar contra la represión. En los alzamientos las mujeres han demostrado no sólo que estaban dispuestas a participar activamente en las protestas sino que, en muchas ocasiones, son capaces de desempeñar papeles de liderazgo. Testimonios elocuentes como el de la activista egipcia Asmaa Mahfouz de 26 años, actualmente miembro de la llamada Coalición de Jóvenes Revolucionarios del 25 de Enero. Poco antes del 25 de enero, día previsto para iniciar las protestas contra Mubarak, publicó un video en YouTube en el que decía: «Yo, que soy una chica, voy a ir a la plaza Tahrir y tengo la intención de llevar una pancarta donde se leerá lo que reivindico. Tal vez la gente sepa mostrar signos de honor. Ninguno de nosotros puede sentirse seguro. Todo el mundo está ahora amenazado. Por este motivo, debéis uniros a nosotros para reivindicar vuestros derechos, mis derechos, los de nuestras familias».

¿Podrán estás jóvenes valerosas mantener sus derechos revolucionarios tras las elecciones? Recordemos que la Argelia socialista del FLN regresó al hogar a las mujeres que habían luchado para lograr la independencia. Los partidos islamistas han quedado los primeros tras las elecciones, en Túnez, Marruecos y Egipto. En Libia el presidente del Consejo Nacional Transitorio declaró que ninguna normativa podría controvertir la charia. Y a pesar de que en Túnez Enahda, partido islamista moderado, manifestó que conservará el actual estatu quo de las mujeres, sus correligionarios pueden hacer en la calle la vida muy difícil. Cuando le arguyo a la progresista Nozha que en Turquía hay un partido islamista moderado en el poder, me recuerda que en Turquía el Estado es laico, cosa que no sucede en ningún país de las revoluciones árabes y se pregunta.¿Europa que ha sido tan laxa con los dictadores volverá de nuevo a mirar hacia otra parte o tendrá alguna sensibilidad hacia los avatares políticos que pueden influir en los derechos de las mujeres árabes?

Maria-Àngels Roque es directora del área de Culturas Mediterràneas del IEMed

Este artículo fue publicado en La Vanguardia el 3/12/11

—————————————————————————————————————————————–

Women in the Arab spring

By Maria-Angels Roque
Young people and women have been the main protagonists of the so-called Arab spring. Without any political, religious or intellectual  leaders, some young women became media icons inciting to go out and resist both in Tunisia and in Egypt but also in other more conservative countries such as Bahrain, Libya and Yemen. The average age of the Arab countries is 23 years and young people are not only the most numerous but also the most educated and the labor market does not absorb all those who finish the school system, raising then an immense frustration.

Sociologist Fatima Mernissi , talking about Arab revolutions, comments that they are the result of a change of mind and loss of fear: “For me, the youth revolution of 2011 finally shows that radical transformation of culture, mentalities and references, being them sexual, political or economic. To be aware of what is happening, it is necessary to remember that all the tales of the Thousand and one nights book ended with this phrase: ‘Dawn grabbed Scheherazade and she was silent, because it was the end of the allowed word’. Current Scheherazade talk endlessly  from Al Jazeera, are program directors, journalists who question without fear of the rulers. One cannot understand what happened in the streets with the Jasmine revolution if we do not realise of how the balance of power and horizontal submission’s relations are being destroyed. It seems that now it  is being discovered in Facebook but satellites had begun much earlier, in most televisions one could send an SMS. The young people were born in an interactive space. ”
Egyptian journalist Randa Achmawi agrees with Mernissi: “From their descend to the streets to join demonstrations against despotic rulers, Arab women have not only protested against tyranny, corruption, or injustice prevailing in each country, they challenged while the status quo in their conservative and paternalistic societies, in which the place of women is a private space and not the public squares or political demonstrations. In Egypt, young girls have dared to defy their families and spend the nights camping in Tahrir Square, which is against the Arab custom, under which a young woman should not spend a night away from her family. ‘My parents have tried to lock me at home to prevent me to participate in demonstrations, but they have not succeeded. It was absolutely necessary for me to be present at the time of struggle for change of the situation in my country. ” This is a recurring phrase in all of the girls interviewed,  in Tunisia, Egypt, Bahrain, Yemen or elsewhere “.
Courage has been great: not only they have been victims of threats, but some have died. Iman Al Obeidi was not afraid to declare that she had been raped, urinated and defecated over by 15 Gaddafi’s thugs . Determination and courage of those who have given evidence have enabled them to achieve remarkable results:  sending information around the world through social networks, imposing the principle of gender parity in the Tunisian elections and denouncing the abuses against human rights committed by their governments , as in the case of the yemeni activist Karman Tawakkul, Nobel Prize of Peace 2011. President of the NGO Women Journalists Without Chains, she certainly embodies the role of heroin with veil, it was she who organized these impressive demonstrations where we saw women with niqab protesting against repression. In the uprisings,  women have not only shown that they were willing to actively participate in the protests but, in many cases, that they could play leadership roles.  There are eloquent testimonies such as the one of Egyptian activist Asmaa Mahfouz, 26, currently a member of the so-called Revolutionary Youth Coalition of January 25. Shortly before 25 January, the day scheduled to start protests against Mubarak, she posted a video on YouTube in which she said: “I, who I’m a girl, I’m going to Tahrir Square and I have the intention of carrying a banner where you could read what I claim. Maybe people may show signs of honor. None of us can feel safe. Everyone is now threatened. For this reason, you must join us to claim for your rights, my rights, those of our families. ”

 

Would these young and courageous women be able to keep their revolutionary rights after the elections? We must recall that the socialist FLN’s Algeria made their women return home after they had fought for independence. Islamist parties are now in the first place after the elections in Tunisia, Morocco and Egypt. In Libya, the president of the National Transition Council declared that no legislation could contest the sharia. And while in Tunisia Enahda,  a moderate Islamist party, said that it would maintain the current status quo of women, their co-religionists in the street can make life very difficult. When I argue progressive Nozha  that in Turkey there is a moderate Islamist party in power, she reminds me that the state is secular in Turkey, a situation that is not happening in any Arab revolution country and she ask herself: Will Europe, that has been so lax with dictators, come back again to look elsewhere or will  show some concern towards the political vicissitudes that may affect the rights of Arab women?

 

Maria-Àngels Roque is director of the area of ​​Mediterranean Cultures by IEMed

This article was published in La Vanguardia on 3/12/11

Read Full Post »

The Middle East feminist revolution

By Naomi Wolf

Women are not merely joining protests to topple dictators, they are at the centre of demanding social change

Among the most prevalent Western stereotypes about Muslim countries are those concerning Muslim women: doe-eyed, veiled, and submissive, exotically silent, gauzy inhabitants of imagined harems, closeted behind rigid gender roles. So where were these women in Tunisia and Egypt?

In both countries, women protesters were nothing like the Western stereotype: they were front and centre, in news clips and on Facebook forums, and even in the leadership. In Egypt’s Tahrir Square, women volunteers, some accompanied by children, worked steadily to support the protests – helping with security, communications, and shelter. Many commentators credited the great numbers of women and children with the remarkable overall peacefulness of the protesters in the face of grave provocations.

Other citizen reporters in Tahrir Square – and virtually anyone with a cell phone could become one – noted that the masses of women involved in the protests were demographically inclusive. Many wore headscarves and other signs of religious conservatism, while others reveled in the freedom to kiss a friend or smoke a cigarette in public.

Supporters, leaders

But women were not serving only as support workers, the habitual role to which they are relegated in protest movements, from those of the 1960s to the recent student riots in the United Kingdom. Egyptian women also organised, strategised, and reported the events. Bloggers such as Leil Zahra Mortada took grave risks to keep the world informed daily of the scene in Tahrir Square and elsewhere.

The role of women in the great upheaval in the Middle East has been woefully under-analysed. Women in Egypt did not just “join” the protests – they were a leading force behind the cultural evolution that made the protests inevitable. And what is true for Egypt is true, to a greater and lesser extent, throughout the Arab world. When women change, everything changes – and women in the Muslim world are changing radically.

The greatest shift is educational. Two generations ago, only a small minority of the daughters of the elite received a university education. Today, women account for more than half of the students at Egyptian universities. They are being trained to use power in ways that their grandmothers could scarcely have imagined: publishing newspapers – as Sanaa el Seif did, in defiance of a government order to cease operating; campaigning for student leadership posts; fundraising for student organisations; and running meetings.

Indeed, a substantial minority of young women in Egypt and other Arab countries have now spent their formative years thinking critically in mixed-gender environments, and even publicly challenging male professors in the classroom. It is far easier to tyrannise a population when half are poorly educated and trained to be submissive. But, as Westerners should know from their own historical experience, once you educate women, democratic agitation is likely to accompany the massive cultural shift that follows.

The nature of social media, too, has helped turn women into protest leaders. Having taught leadership skills to women for more than a decade, I know how difficult it is to get them to stand up and speak out in a hierarchical organisational structure. Likewise, women tend to avoid the figurehead status that traditional protest has in the past imposed on certain activists – almost invariably a hotheaded young man with a megaphone.

Projection of power

In such contexts – with a stage, a spotlight, and a spokesperson – women often shy away from leadership roles. But social media, through the very nature of the technology, have changed what leadership looks and feels like today. Facebook mimics the way many women choose to experience social reality, with connections between people just as important as individual dominance or control, if not more so.

You can be a powerful leader on Facebook just by creating a really big “us”. Or you can stay the same size, conceptually, as everyone else on your page – you don’t have to assert your dominance or authority. The structure of Facebook’s interface creates what brick-and-mortar institutions – despite 30 years of feminist pressure – have failed to provide: a context in which women’s ability to forge a powerful “us” and engage in a leadership of service can advance the cause of freedom and justice worldwide.

Of course, Facebook cannot reduce the risks of protest. But, however violent the immediate future in the Middle East may be, the historical record of what happens when educated women participate in freedom movements suggests that those in the region who would like to maintain iron-fisted rule are finished.

Just when France began its rebellion in 1789, Mary Wollstonecraft, who had been caught up in witnessing it, wrote her manifesto for women’s liberation. After educated women in America helped fight for the abolition of slavery, they put female suffrage on the agenda. After they were told in the 1960s that “the position of women in the movement is prone”, they generated “second wave” feminism – a movement born of women’s new skills and old frustrations.

Time and again, once women have fought the other battles for the freedom of their day, they have moved on to advocate for their own rights. And, since feminism is simply a logical extension of democracy, the Middle East’s despots are facing a situation in which it will be almost impossible to force these awakened women to stop their fight for freedom – their own and that of their communities.

Naomi Wolf is a political activist and social critic whose most recent book is Give Me Liberty: A Handbook for American Revolutionaries.

This article was first published by Project Syndicate.

—————————————————————————————————————————

La revolució feminista de l’Orient Mitjà

Per Naomi Wolf

Les dones no s’uneixen a les protestes només per enderrocar als dictadors, estan en el centre per tal d’exigir el canvi social.

Entre els estereotips occidentals més freqüents sobre els països musulmans hi ha els relatius a les dones musulmanes: ulls vivaços, amb vel i submises, exòticament silencioses, habitants vaporoses d’harems imaginaris, tancades darrere de rígids rols de gènere. Llavors, ¿on eren aquestes dones a Tunísia i Egipte?

En ambdós països, les dones manifestants no tenien res a veure amb l’estereotip occidental: estaven al capdavant i en un paper central, en les notícies i en els fòrums de Facebook, i fins i tot en el lideratge. A la plaça Tahrir d’Egipte, dones voluntàries, algunes acompanyades per nens, van treballar de manera constant per donar suport a les protestes – ajudant amb la seguretat, les comunicacions i l’allotjament. Molts comentaristes van atribuir al gran nombre de dones i nens, la tranquil·litat general extraordinària mostrada pels manifestants davant les greus provocacions.

Altres reporters ciutadans de la plaça Tahrir – i pràcticament qualsevol persona amb un telèfon mòbil podria convertir-se en un – van assenyalar que les masses de dones que van participar en les protestes eren demogràficament inclusives. Moltes portaven mocadors al cap i altres signes de conservadorisme religiós, mentre que altres gaudien de la llibertat de fer un petó a un amic o fumar un cigarret en públic.

Partidàries, líders

Però les dones no servien només com a treballadores de suport, el paper habitual a què són relegades en els moviments de protesta, des dels de la dècada dels 60 fins als disturbis estudiantils recents al Regne Unit. Les dones egípcies també van organitzar, muntar estratègies, i van informar dels fets. Blocaires, com Leila Zahra Mortara, van assumir greus riscos per tal de mantenir el món informat diàriament sobre els esdeveniments a la plaça Tahrir i en altres llocs.

El paper de la dona en la gran revolució a l’Orient Mitjà ha estat lamentablement poc analitzat. Les dones a Egipte no només “es van unir” a les protestes – eren una força líder darrere de l’evolució cultural que va fer les protestes inevitables. I el que és veritat per a Egipte és cert, en una major o menor mesura, a tot el món àrab. Quan les dones canvien, tot canvia – i les dones en el món musulmà estan canviant radicalment.

El major canvi és educacional. Fa dues generacions, només una petita minoria de les filles de les elits rebia una educació universitària. Avui dia, les dones representen més de la meitat dels estudiants a les universitats egípcies. Elles estan sent entrenats per utilitzar el poder de maneres que les seves àvies amb prou feines podrien haver imaginat: publicant diaris – com Sanaa El Seif ho va fer, en desafiament a una ordre del govern de deixar d’operar, fent campanya per llocs de lideratge estudiantil, recaptant fons per organitzacions estudiantils i dirigint reunions.

De fet, una minoria substancial de dones joves a Egipte i altres països àrabs han passat els seus anys formatius pensant de manera crítica en entorns mixtos, i fins i tot públicament desafiant als seus professors homes a l’aula. És molt més fàcil tiranitzar a una població quan la meitat d’aquesta no està ben educada i entrenada per a la submissió. Però, com els occidentals han de saber de la seva pròpia experiència històrica, una vegada que s’educa a les dones, l’agitació democràtica probablement acompanyi el canvi cultural massiu que segueix.

La naturalesa dels mitjans de comunicació social, també ha ajudat a convertir les dones en líders de la protesta. Després d’haver ensenyat habilitats de lideratge a les dones durant més d’una dècada, sé com de difícil és arribar a posar-se dreta i parlar en una estructura d’organització jeràrquica. Així mateix, les dones tendeixen a evitar el paper que la protesta tradicional en el passat ha imposat a alguns activistes – gairebé sempre un home jove impetuós amb un megàfon.

Projecció de poder

En aquests contextos, – amb un escenari, un centre d’atenció, i un portaveu- sovint les dones s’allunyen dels rols de lideratge. No obstant això, els mitjans de comunicació social, a través de la pròpia naturalesa de la tecnologia, han canviat com el lideratge es veu i se sent a l’actualitat. Facebook imita la manera com moltes dones trien experimentar la realitat social, sent les connexions entre les persones tan importants com el domini o control individual, si no més.

Es pot ser un poderós líder a Facebook amb només crear un gran “nosaltres”. O es pot ser de la mateixa mida, conceptualment, que tots els altres a la seva pàgina – no has de fer valer el teu domini  o autoritat per a això. L’estructura de la interfície de Facebook crea el mateix que les institucions de maó i morter – tot i 30 anys de pressió feminista – han fet fallida en proporcionar: un context en el qual la capacitat de les dones per forjar un poderós “nosaltres” i participar en un lideratge de servei faci avançar la causa de la llibertat i la justícia arreu del món.

Per descomptat, Facebook no pot reduir els riscos de la protesta. Però, sigui com sigui de violent el futur immediat a l’Orient Mitjà, el registre històric del que succeeix quan les dones educades participen en els moviments d’alliberament suggereix que aquells de la regió que desitgin mantenir un govern de mà dura tenen els dies comptats .

Just quan França va iniciar la seva rebel·lió el 1789, Mary Wollstonecraft, que havia quedat fascinada com a testimoni de la mateixa, va escriure el seu manifest per l’alliberament de la dona. Després que les dones amb estudis als Estats Units ajudessin a lluitar per l’abolició de l’esclavitud, el sufragi femení es va posar a l’agenda. Després que en la dècada de 1960 se’ls digués que “la posició de les dones en el moviment era principal”, van generar una “segona onada” del feminisme – un moviment nascut de les noves habilitats de les dones i de les seves velles frustracions.
Una vegada i una altra, un cop que les dones han lluitat en les batalles per la llibertat d’altres de la seva època, han passat després a defensar els seus propis drets. I, des de que el feminisme no és més que una extensió lògica de la democràcia, els dèspotes de l’Orient Mitjà s’enfronten a una situació en la qual serà gairebé impossible obligar a aquestes dones conscienciades a detenir la seva lluita per la llibertat – la pròpia i la de les seves comunitats.

 

Naomi Wolf és una activista política i crítica social el llibre més recent és Dóna’m llibertat: una guia per als revolucionaris americans.

Aquest article va ser publicat originàriament per Project Syndicate.

————————————————————————————————————————————

La revolución feminista de Oriente Medio

Por Naomi Wolf

Las mujeres no son la mera unión de las protestas para derrocar a los dictadores, que están en el centro de exigir el cambio social

Entre los estereotipos occidentales más frecuentes acerca de los países musulmanes están los relativos a la mujeres musulmansa: ojos vivaces, con velo y sumisas, exóticamente silenciosas, habitantes vaporosas de harenes imaginarios, encerradas detrás de rígidos roles de género. Entonces, ¿dónde estaban estas mujeres en Túnez y Egipto?

En ambos países, las mujeres manifestantes no tenían nada que ver con el estereotipo occidental: estaban al frente y en elcentro, en las noticias y en los foros de Facebook, e incluso en el liderazgo. En la plaza Tahrir de Egipto, mujeres voluntarias, algunas acompañadas por niños, trabajaron de manera constante para apoyar las protestas – ayudando con la seguridad, las comunicaciones y el alojamiento. Muchos comentaristas atribuyeron al gran número de mujeres y niños, la tranquilidad general extraordinaria mostrada por los manifestantes frente a las graves provocaciones.

Otros reporteros ciudadanos de la plaza Tahrir – y prácticamente cualquier persona con un teléfono móvil podría convertirse en uno – señalaron que las masas de mujeres que participaron en las protestas eran demográficamente inclusivas. Muchas llevaban pañuelos en la cabeza y otros signos de conservadurismo religioso, mientras que otras disfrutaban de la libertad de besar a un amigo o fumar un cigarrillo en público.

Partidarias, líderes
Pero las mujeres no servían sólo como trabajadoras de apoyo, el papel habitual al que son relegadas en los movimientos de protesta, desde los de la década de los 60 hasta los disturbios estudiantiles recientes en el Reino Unido. Las mujeres egipcias también organizaron, montaron estrategias, e informaron de los hechos. Bloggeras como Leil Zahra Mortada asumieron graves riesgos para mantener al mundo informado diariamente sobre los acontecimientos en la plaza Tahrir y en otros lugares.

El papel de la mujer en la gran revolución en Oriente Medio ha sido lamentablemente poco analizado. Las mujeres en Egipto no sólo “se unieron” a las protestas –  eran una fuerza líder detrás de la evolución cultural que hizo las protestas inevitables. Y lo que es verdad para Egipto es cierto, en una mayor o menor medida, en todo el mundo árabe. Cuando las mujeres cambian, todo cambia – y las mujeres en el mundo musulmán están cambiando radicalmente.

El mayor cambio es educacional. Hace dos generaciones, sólo una pequeña minoría de las hijas de la élite recibía una educación universitaria. Hoy en día, las mujeres representan más de la mitad de los estudiantes en las universidades egipcias. Ellas están siendo entrenados para usar el poder de maneras que sus abuelas apenas podrían haber imaginado: publicando periódicos – como Sanaa El Seif lo hizo, en desafío a una orden del gobierno de dejar de operar, haciendo campaña por puestos de liderazgo estudiantil, recaudando fondos para organizaciones estudiantiles y dirigiendo reuniones.

De hecho, una minoría sustancial de mujeres jóvenes en Egipto y otros países árabes han pasado sus años formativos pensando de manera crítica en entornos mixtos, e incluso públicamente desafiando a sus profesores varones en el aula. Es mucho más fácil tiranizar a una población cuando la mitad de esta no está bien educada y entrenada para la sumisión. Pero, como los occidentales deben saber de su propia experiencia histórica, una vez que se educa a las mujeres, la agitación democrática probablemente acompañe el cambio cultural masivo que sigue.

La naturaleza de los medios de comunicación social, también ha ayudado a convertir a las mujeres en líderes de la protesta. Después de haber enseñado habilidades de liderazgo a las mujeres durante  más de una década, sé lo difícil que es llegar a ponerse en pie y hablar en una estructura de organización jerárquica. Asimismo, las mujeres tienden a evitar el papel que la protesta tradicional en el pasado ha impuesto a algunos activistas – casi siempre un hombre joven impetuoso con un megáfono.

Proyección de poder

En tales contextos, – con un escenario, un centro de atención, y un portavoz- a menudo las mujeres se alejan de los roles de liderazgo. Sin embargo, los medios de comunicación social, a través de la propia naturaleza de la tecnología, han cambiado cómo el liderazgo se ve y se siente en la actualidad. Facebook imita la manera en que muchas mujeres eligen experimentar la realidad social, siendo las conexiones entre las personas tan importantes como el dominio o control individual, si no más.

Se puede ser un poderoso líder en Facebook con solo crear un gran “nosotros”. O se puede ser del mismo tamaño, conceptualmente, que todos los demás en su página – no tienes que hacer valer tu dominio o autoridad para ello. La estructura de la interfaz de Facebook crea lo mismo que las instituciones de ladrillo y mortero – a pesar de 30 años de presión feminista – han fallado en proporcionar: un contexto en el que la capacidad de las mujeres para forjar un poderoso “nosotros” y participar en un liderazgo de servicio haga avanzar la causa de la libertad y la justicia en todo el mundo.

Por supuesto, Facebook no puede reducir los riesgos de la protesta. Pero, sea como sea de violento el futuro inmediato en el Medio Oriente, el registro histórico de lo que sucede cuando las mujeres educadas participan en los movimientos de liberación sugiere que aquellos de la región que deseen mantener un gobierno de mano dura tienen sus días contados.

Justo cuando Francia inició su rebelión en 1789, Mary Wollstonecraft, que había quedado fascinada como testimonio de la misma, escribió su manifiesto por la liberación de la mujer. Después de que las mujeres con estudios en Estados Unidos ayudaran a luchar por la abolición de la esclavitud, el sufragio femenino se puso en la agenda. Después de que en la década de 1960 se les dijera que “la posición de las mujeres en el movimiento era principal”, generaron una “segunda ola” del feminismo – un movimiento nacido de las nuevas habilidades de las mujeres y de sus viejas frustraciones.

Una y otra vez, una vez que las mujeres han luchado en  las batallas por la libertad de otros de su época, han pasado después a defender sus propios derechos. Y, desde que el feminismo no es más que una extensión lógica de la democracia, los déspotas de Oriente Medio se enfrentan a una situación en la que será casi imposible obligar a estas mujeres concienciada a detener su lucha por la libertad – la propia y la de sus comunidades.

 

Naomi Wolf es una activista política y crítica social cuyo libro más reciente es Dame libertad: una guía para los revolucionarios americanos.

Este artículo fue publicado originariament por Project Syndicate.

Read Full Post »

Tahrir, un espai de debat sobre les revolucions als països àrabs i el paper de les dones

Us recomanem fer una mirada al blog Tahrir, Perspectives antropològiques sobre les revoltes àrabs, que ha estat realitzat de forma col.lectiva per estudiants d’antropologia de la Universitat de Barcelona.
El primer semestre de 2011, els estudiants del curs “Etnologia del Magrib” van recollir la proposta del professor Alberto López Bargados d’observar les revolucions àrabs contemporànies en clau antropològica, és a dir, amb la voluntat d’aprofundir més enllà de la informació d’actualitat. El blog, que fa el seguiment de les revoloucions a diversos països, com a Algèria, Egipte, Jordània, Bahrein o Tunísia, manté un apartat temàtic específic, Dones i revolta, sobre el paper de les dones a les revolucions del Magrib, en el qual s’ha parlat de temes com la paritat a les llistes electorals a Tunísia o la primera dona candidata a la presidència d’Egipte.

——————————————————————————–

Tahrir, un espacio de debate sobre las revoluciones en los paises árabes y el papel de las mujeres

 

Le recomendamos echar una ojeada al blog Tahrir, Perspectivas antropológicas sobre las revueltas árabes, que ha sido realizado de forma colectiva por estudiantes de antropología de la Universidad de Barcelona.
En el primer semestre de 2011, los estudiantes del curso “Etnología del Magreb” recogieron la propuesta del profesor Alberto López Bargados de observar las revoluciones árabes contemporáneas en clave antropológica, es decir, con la voluntad de profundizar más allá de la información de actualidad. El blog, que hace el seguimiento de las revoluciones en varios países, como Argelia, Egipto, Jordania, Bahrein o Túnez, incluye un apartado temático específico, Mujeres y revuelta, sobre el papel de las mujeres en las revoluciones del Magreb, en el que se ha hablado de temas como la paridad en las listas electorales en Túnez o la primera mujer candidata a la presidencia de Egipto.

 
————————————————————————————

Tahrir, a debate site on the arab revolutions and the women’s role

 
We recommend to take a look at the blog  Tahrir, Anthropological Perspectives on the Arab revolutions, which was carried out in a collective  way by students of anthropology at the University of Barcelona.
The first half of 2011, some students of the course “Anthropology of the Maghreb” picked up the proposal of Professor Alberto Lopez Bargados  of observing the Arab revolutions from a contemporary anthropological view in order to deepen further in the current information we get from the news.
The blog, which tracks the revolutions in several countries such as Algeria, Egypt, Jordan, Bahrain and Tunisia, has a section on an specific theme, Women and revolution, dealing with the role of women in the revolutions in the Maghreb, in which issues such as parity in electoral lists in Tunisia or the first woman candidate for president of Egypt were discussed.
 

Read Full Post »

“Les dones del Sud ens estan donant una lliçó a les del Nord”, diu Alessandra Mancuso

Per Elena Tarifa per a La Independent

Alessandra Mancuso és periodista de la RAI italiana i una de les participants a la Primera Convenció Internacional de les xarxes independents de periodistes amb visió de gènere i alhora IV Trobada de la Xarxa Mediterrània de periodistes i comunicadores, que s’ha desenvolupat a Roma els dies 4 i 5 de març.

Organitzada pel Departament de Drets i Igualtat d’oportunitats de l’Associació de la Premsa Romana i per la Xarxa Mediterrània de Periodistes i Comunicadores, la trobada ha estat marcada en el discurs per l’esperit dels recents esdeveniments de Tunísia o Egipte, on les dones han tingut un especial protagonisme però, paradoxalment, també per una escassa presència de periodistes provinents del sud de la Mediterrània.

Així, més d’un centenar de periodistes, comunicadores, representants polítiques i d’entitats de dones, majoritàriament italianes, van discutir sobre temes com el llenguatge, la imatge de les dones als mitjans, les iniciatives que han sorgit per visibilitzar les dones com ara les noves agències de notícies amb visió de gènere, com La Independent o Ameco Press, o sobre com podem establir sinèrgies de col·laboració entre les periodistes d’ambdues ribes de la Mediterrània.

Com va comentar una de les poques periodistes del sud presents, la tunisiana Naila Jrad, “si els drets no es defensen, es perden”, en referència als múltiples comentaris de les companyes italianes denunciant l’aparent retrocès en els drets de les dones al seu país.

Precisament Montserrat Minobis, presidenta de la Xarxa Mediterrània, va ressaltar que “aquest és un moment important per tal de donar suport a les nostres companyes italianes en les seves reivindicacions de llibertat d’expressió”. Minobis, també presidenta de l’agència de notícies amb visió de gènere La Independent, va explicar la favorable situació a Espanya vers les dones, almenys en el terreny legislatiu, tot i que no s’acompleixen totes les lleis i que encara estem lluny de la paritat, amb només un 8% de dones a càrrecs directius.

En aquest sentit, moltes de les participants locals van destacar la importància de fer avançar les lleis a Itàlia per tal d’assolir la paritat, a exemple de països com Noruega, que ha establert quotes però van coincidir en la dificultat del moment polític en el qual es troben. Marcella Corsi, d’Ingenere.it, va parlar de fer propostes conjuntes a nivell europeu mentre que Franca Cipriani, consellera de Paritat de la província de Roma, va apostar per una aliança entre el món de la informació i les que treballen per la igualtat a les institucions públiques.

En allò que respecta a la situació de les dones periodistes, el panorama tampoc ha variat darrerament. Silvia Garambois, de la Federació Nacional de la Premsa italiana va dir que “tot ser les dones periodistes el 40% de la professió, dels 118 diaris només 3 tenen directores”. També va comentar la llei que properament sortirà per a què les dones periodistes es puguin jubilar als 65 anys, a la qual s’ha de tenir en compte que els recorreguts laborals de dones i homes periodistes són molt sovint desiguals, ja que les dones han de treballar més anys perquè han cotitzat menys. Lucia Visca, presidenta de la Comissió d’Igualtat d’oportunitats de la Federació Nacional de la Premsa Italiana, va destacar que Itàlia es troba en el lloc 74 (de 134) en la llista de països per nivell de partitat de gènere i va mostrar amb gràfiques com hi ha desigualtats a nivell salarial entre dones i homes periodistes al seu país.

Marcelle Padovani, corresponsal del Nouvel Observateur va donar les dades a França: 55% de dones periodistes i només un 10% d’elles en llocs directius en un país, on segons la veterana periodista francesa, “la llei de paritat s’incompleix constantment”.

Dones de la Mediterrània

A la trobada es va parlar de com veiem la realitat de les dones de la Mediterrània a través dels mitjans i, en aquest sentit, Giovanna Botteri, corresponsal a Nova York, va explicar via videoconferencia com “gràcies a la cobertura que els mitjans dels Estats Units d’Amèrica han fet de les revolucions al Magrib, s’han vist altres models de dones que no havien vist abans”, i com per primera vegada s’ha donat una certa complicitat entre la premsa estrangera i els manifestants, per després qüestionar-se què és el que guanyaran les dones amb la revolució, quin paper finalment tindran o els hi deixaran tenir.

Però si va haver una intervenció especial, aquesta va ser la de la periodista egípcia Randa Adel Achmawi, qui, visiblement emocionada pel triomf de la revolució al seu país, no va dubtar en declarar que “totes pertanyem a una mateixa família mediterrània; em vaig emocionar quan vaig veure les manifestacions a tota Europa on les dones deien: totes som egípcies”. Randa va tornar a parlar de l’important paper de les dones egípcies a la revolució, tot destacant que sempre han estat al peu del canó en els moments històrics més destacats del seu país, i va aprofitar per anunciar que pel, 8 de març, es preparava una gran manifestació que preveia aplegar un milió de dones a Egipte.

I és que totes van coincidir en que la Xarxa Mediterrània de Periodistes i Comunicadores ha de ser el marc d’uns intercanvis més estrets d’informació i d’un treball en xarxa més actiu. Per això, comptem amb noves eines gràcies a les noves tecnologies de la informació, que ja estan en marxa, per poder coordinar les nostres reivindicacions com ara la newsletter Dones, periodistes i conflicte a la Mediterrània,  que també es va presentar a la Trobada. Aquesta newsletter, que des del 2008 es coordina des de la Xarxa Mediterrània a Catalunya, inclou articles de periodistes de la Mediterrània, tractant especialment temes relacionats amb la situació de les dones en els conflictes a la zona o temes “prohibits” i escrits per periodistes de la riba sud, arriba a més de 200 periodistes i experts/tes.

A la darrera jornada de la trobada, es va anunciar la propera redacció d’una Carta de les Periodistes de la Mediterrània, una mena de full de ruta amb els objectius a assolir, mentre que l’eurodiputada italiana Silvia Costa va anunciar una sèrie d’audicions amb dones representatives de la Mediterrània per tal de conèixer les seves reivindicacions més de prop i també la probable iniciativa judicial, a través de la Carta Europea dels Drets Humans, contra la imatge enganyosa i discriminatòria que dóna la publicitat de les dones. I és que totes les assistents van coincidir en què no es pot baixar la guàrdia, ja que com va expressar la veterana periodista Adelle Cambria “quelcom de greu passa quan la nostra generació va voler pujar les nostres filles lliures i felices i ara, en canvi, es diu lliures, sanes i estàlvies, donada la creixent violència contra les dones que impregna la nostra societat”.

———————————————————————————————————–

“Las mujeres del sur del Mediterráneo nos están dando una lección a las del norte”, dice Alexandra Mancuso

Por Elena Tarifa para La Independent

 
Alessandra Mancuso es periodista de la RAI italiana y una de las participantes en la Primera Convención Internacional de las Redes Independientes de Periodistas con  Visión de Género y a la vez  IV Encuentro de la Red Mediterránea de Periodistas y Comunicadoras, que se ha desarrollado en Roma los días 4 y 5 de marzo de este año.
Organizada por el Departamento de Derechos e Igualdad de oportunidades de la Asociación de la Prensa Romana y por la Red Mediterránea de Periodistas y Comunicadoras, el encuentro ha estado marcada en el discurso por el espíritu de los recientes acontecimientos de Túnez o Egipto, donde las mujeres han tenido un especial protagonismo pero, paradójicamente, también por una escasa presencia de periodistas provenientes del sur del Mediterráneo.

 

Así, más de un centenar de periodistas, comunicadoras, representantes políticas y de entidades de mujeres, mayoritariamente italianas, discutieron sobre temas como el lenguaje, la imagen de las mujeres en los medios, las iniciativas que han surgido para visibilizar a las mujeres como ahora las nuevas agencias de noticias con visión de género, como La Independient o Amec Press, o sobre cómo podemos establecer sinergias de colaboración entre las periodistas de ambas orillas del Mediterráneo.
Como comentó una de las pocas periodistas del sur presentes, la tunecina Naila Jrad, “si los derechos no se defienden, se pierden”, en referencia a los múltiples comentarios de las compañeras italianas denunciando el aparente retroceso en los derechos de las mujeres al su país.
Precisamente Montserrat Minobis, presidenta de la Red Mediterránea, resaltó que “este es un momento importante para dar apoyo a nuestras compañeras italianas en sus reivindicaciones de libertad de expresión”. Minobis, también presidenta de la agencia  de noticias con visión de género, La Independent, explicó la favorable situación en España hacia las mujeres, al menos en el terreno legislativo, aunque no se cumplen todas las leyes y aún estamos lejos de la paridad, real , con sólo un 8% de mujeres en cargos directivos.
En este sentido, muchas de las participantes locales destacaron la importancia de hacer avanzar las leyes en Italia para alcanzar la paridad, a ejemplo de países como Noruega, que ha establecido cuotas, pero coincidieron en la dificultad del momento político en el que se encuentran. Marcella Corsi, de Ingenere. It, habló de hacer propuestas conjuntas a nivel europeo mientras que Francia Cipriani, consejera de Paridad de la provincia de Roma, apostó por una alianza entre el mundo de la información y las que trabajan por la igualdad a las instituciones públicas.

 

En lo que respecta a la situación de las mujeres periodistas, el panorama tampoco ha variado últimamente. Silvia Garambois, de la Federación Nacional de la Prensa italiana dijo que “aunque las mujeres periodistas son el 40% de la profesión, de los 118 diarios, sólo 3 tienen directoras”. También comentó la ley que próximamente saldrá para que las mujeres periodistas se puedan jubilar a los 65 años, en la que hay que tener en cuenta que los recorridos laborales de mujeres y hombres periodistas son a menudo desiguales, ya que las mujeres han que trabajar más años porque han cotizado menos. Lucia Viva, presidenta de la Comisión de Igualdad de oportunidades de la Federación Nacional de la Prensa Italiana, destacó que Italia se encuentra en el lugar 74 (de 134) en la lista de países a nivel de paridad de género y mostró con gráficas como hay desigualdades a nivel salarial entre mujeres y hombres periodistas en su país.
Marcelle Padovani, corresponsal del Nouvel Observateur dio los datos en Francia: 55% de mujeres periodistas pero sólo un 10% de ellas en puestos directivos en un país, donde según la veterana periodista francesa, “la ley de paridad se incumple constantemente “.

 

Mujeres del Mediterráneo

 

En el encuentro se habló de cómo vemos la realidad de las mujeres del Mediterráneo a través de los medios y, en este sentido, Giovanna Bottéro, corresponsal en Nueva York, explicó vía videoconferencia como “gracias a la cobertura que los medios de los Estados Unidos han hecho de las revoluciones en el Magreb, se han visto otros modelos de mujeres que no habían visto antes “, y como por primera vez se ha dado una cierta complicidad entre la prensa extranjera y los manifestantes, para luego cuestionar qué es lo que ganarán las mujeres con la revolución, qué papel finalmente tendrán o les dejarán tener.

 

Pero si hubo una intervención especial, esta fue la de la periodista egipcia Randa Adel Achmawi, quien, visiblemente emocionada por el triunfo de la revolución en su país, no dudó en declarar que “todas pertenecemos a una misma familia mediterránea; me emocionó cuando vi las manifestaciones en toda Europa donde las mujeres decían: todas somos egipcias”. Randa volvió a hablar del importante papel de las mujeres egipcias a la revolución, destacando que siempre han estado al pie del cañón en los momentos históricos más destacados de su país, y aprovechó para anunciar que el 8 de marzo, se prepararía una gran manifestación que preveía reunir un millón de mujeres en Egipto.

 

Y es que todas coincidieron en que la Red Mediterránea de Periodistas y Comunicadoras debe ser el marco de unos intercambios más estrechos de información y de un trabajo en red más activo. Para ello, contamos con nuevas herramientas gracias a las nuevas tecnologías de la información, que ya están en marcha, para poder coordinar nuestras reivindicaciones como la newsletter Mujeres, periodistas y conflicto, que también se presentó en el Encuentro. Esta newsletter, que desde 2008 se coordina desde la Red Mediterránea en Cataluña, incluye artículos de periodistas del Mediterráneo, tratando especialmente temas relacionados con la situación de las mujeres en los conflictos en la zona o temas “prohibidos” y escritos por periodistas de la orilla sur, llega a más de 200 periodistas y expertos / as.

 

En la última jornada del encuentro, se anunció la próxima redacción de una Carta de las Periodistas del Mediterráneo, una especie de hoja de ruta con los objetivos a alcanzar, mientras que la eurodiputada italiana Silvia Costa anunció una serie de ‘audiciones con mujeres representativas del Mediterráneo para conocer sus reivindicaciones más de cerca y también la probable iniciativa judicial, a través de la Carta Europea de los Derechos Humanos, contra la imagen engañosa y discriminatoria que da la publicidad de las mujeres. Y es que todas las asistentes coincidieron en que no se puede bajar la guardia, ya que como expresó la veterana periodista Adelle Cambria “algo grave pasa cuando nuestra generación quiso subir nuestras hijas libres y felices y ahora, en cambio , se dice libres, sanas y salvas, dada la creciente violencia contra las mujeres que impregna nuestra sociedad “.

—————————————————————————————————————–

“Women in the southern Mediterranean are giving us a lesson to the North ones,” says Alexandra Mancuso

By Elena Tarifa for La Independent

Alessandra Mancuso is a reporter for the Italian RAI  television and one of the participants at the First International Convention of  Independent Networks of Journalists with a Gender Perspective and at the same time, the Fourth Meeting of the Mediterranean Network of Women Journalists and Communicators, which was held in Rome on 4 and 5 March this year.

Organized by the Department for Rights and Equal Opportunities of the Roman Press Association and the Mediterranean Network of Women Journalists and Communicators, the meeting has been marked in the speech by the spirit of recent events in Tunisia and Egypt, where women have a special role, but paradoxically, also by a low presence of journalists from southern Mediterranean.
Nevertheless, more than a hundred journalists, communicators, political representatives and organizations of women, mostly Italian, discussed issues such as language, image of women in the media, initiatives that have emerged to draw the attention to women such as news agencies with a gender perspective, as The Independent and Ameco Press, or on how we can create synergies to collaborate between journalists from both sides of the Mediterranean.

As one of the few journalists present from the South said, the Tunisian Jrad Naila, “if the rights are not defended, they are lost,” referring to the many comments from fellow Italian denouncing the apparent reversal of the rights of women to their country.
Montserrat Minobis, president of the Mediterranean Network, said that “now it is an important time to support our fellow Italian in their claims of freedom of expression.” Minobis, also president of the news agency with a gender perspective La Independent, described the favorable situation in Spain for women, at least in the legislative field, though not totally accomplished in practice, leading to still be far from real parity, with only 8% of women in leadership positions.

In this sense, many of the local participants stressed the importance of making the law advance in Italy in order to achieve parity, taking  the example of countries such as Norway, which has set quotas, but agreed on the difficulty of the political moment in which they are. Marcella Corsi, of Ingenere.it. spoke of making joint proposals at an European level while France Cipriani, Minister of Parity in the province of Rome, opted for an alliance between the world of information and public institutions working for equality.

Regarding the situation of women journalists, the picture has not changed lately. Silvia Garambois of the National Federation of the Italian press said that “while women journalists are 40% of the profession, among 118 journals, only 3 are directed by women.” She also said the law will come soon for women journalists to retire at 65 years, but that should be borne in mind that the paths of men and women working journalists are often uneven, since women have to work more years because they traded less. Lucia Viva, chairwoman of the Equal Opportunities Commission of the National Federation of the Italian Press, stressed that Italy is in place 74 (of 134) in the list of countries regarding the level of gender parity and she showed with graphics that there were wage inequalities between men and women journalists in her country.
Marcelle Padovani, correspondent of the Nouvel Observateur in France said that there were 55% of women journalists but only 10% of them in senior positions in a country where, according to veteran French journalist, “the law of parity is constantly violated.”

Mediterranean Women

The meeting discussed how we see the reality of women in the Mediterranean through the media and in this sense, Giovanna Bottero, a correspondent in New York, said via video conference that “due to media coverage the United States had made of the revolutions in the Maghreb, one could see models of women who had not seen before, “and for the first time there has been some complicity between the foreign press and protesters, and then she questioned what women have got with the revolution, and what role they will eventually have.

But if there was a special intervention, this was the one from the Egyptian journalist Randa Achmawi, who, visibly moved by the triumph of the revolution in her country, she had no hesitation in declaring that “we all belong to the same Mediterranean family, I was thrilled when I saw demonstrations across Europe where the women said, we are all Egyptian”. Randa spoke again of the important role of Egyptian women in the revolution, noting that they have always been on the ball in the most prominent historical moments of the country, and she also announced that on 8 March,  a demonstration planning to gather one million women was being prepared in Egypt.

Everybody agreed that the Mediterranean Network of Journalists and Communicators should be under closer exchanges of information and a develop a more active networking work. In order to do this, we have new tools, thanks to new information technologies, which are already underway, such as the Newsletter Women, journalists and conflict in the Mediterranean, which was also presented at the meeting. This newsletter, which since 2008 is coordinated by the Mediterranean Network in Catalonia, includes articles by journalists from the Mediterranean, especially issues dealing with the situation of women in conflicts or issues on “forbidden” issues and written by journalists from the South shore, and being received by more than 200 journalists and experts / as.

On the last day of the meeting, it was announced the next drafting a Charter of Journalists of the Mediterranean, a kind of roadmap with goals to be achieved, while the  Italian MEP Silvia Costa announced a series of “auditions with women representatives from the Mediterranean in order to meet their demands more closely and also the likely judicial initiative, through the European Charter of Human Rights, against the image that provides misleading and discriminatory advertising  on women. And all participants agreed that we can not lower our guard, because, as the veteran journalist Adelle Cambria said: “something serious happens when our generation wanted to raise our children free and happy but now, however, we have to say free, healthy and sound, given the increasing violence against women that pervades our society and threatens our girls. “

Read Full Post »

Newsletter

Editorial / Editorial / Editorial

Editorial XIDPICCAT

DES DE LA MEDITERRÀNIA / DESDE EL MEDITERRÁNEO / FROM THE MEDITERRANIAN

Tunísia: homes i dones iguals davant la repressió dels Mitjans de comunicació / Túnez: hombres y mujeres iguales frente a la represión de los Medios de comunicación / Tunisie : Hommes et femmes égaux face à la répression des médias Sihem Ben Sedrine

Situació actual dels drets de les dones als països àrabs / Situación actual de los derechos de las mujeres en los paises árabes/ Current situation of women rights in the arab countries H. H. Pròxim Orient / Middle East

Noia penjada d’un arbre per assasinat d’honor / Chica colgada de un árbol por asesinato de honor/ Girl hanged on a tree  in honor killing Kawther Salam

EN XARXES / EN REDES / IN THE NETWORKS

Suport a les cooperatives de dones al Marroc / Apoyo a las cooperativas de mujeres en Marruecos/ Support to the women’s cooperatives in Morocco Anna Carrull

10è anniversari de Quaderns per la Mediterrània: una década de diàleg mediterrani/ 10º aniversario de Quaderns per la Mediterrània: una década de diálogo mediterraneo/ 10th anniversary of Quaders per la Mediterrània: a decade of mediterranean dialog MªÀngels Roque

DESTAQUEM / DESTACAMOS / HIGHLIGHT

Haifa Haidar, premi de l’Organització de Dones Àrabs de Ciències Socials 2010/ Haifa Haidar, premio de la Organización de Mujeres Árabes de Ciencias Sociales 2010/ Haifa Haidar, award of the Arab Women Organisation in Social Sciences 2010

4 i 5 de març del 2011: IV Trobada Mediterrània de periodistes i comunicadores amb visió de gènere a Roma/  4 y 5 de Marzo del 2011: IV Encuentro Mediterraneo de periodistas y comunicadoras con visión de género en Roma/ 4th and 5th March 2011: IV Mediterranean meeting  of journalists and communicators with gender perspective

Presentació de la web de la Secretaria de la Unió per la Mediterrània a Barcelona /Presentación de la web de la Secretaria de la Unión por el Mediterráneo en Barcelona/ Presentation of the Secretariat of the Union for the Mediterranian in Barcelona

9a reunió anual de coordinadores nacionals de la xarxa de la Fundació Anna Lindh/ 9ª reunión anual de coordinadoaes nacionales de red de la Fundación Anna Lindh./ 9th anual meeting of the heads of Anna Lindh National Networks

Si vols rebre la newsletter, envia’ns un missatge a / If you want to subscribe to the newsletter write to donesiconflicte@gmail.com.

Subscriu-te al nostre RSS. Subscription to RSS

Read Full Post »

Older Posts »