Feeds:
Entrades
Comentaris

Newsletter

Editorial / Editorial / Editorial

Editorial- XIDPICCAT

DES DE LA MEDITERRÀNIA / DESDE EL MEDITERRÁNEO / FROM THE MEDITERRANIAN

Le printemps démocratique : le Maroc – La primavera democràtica: el Marroc- La primavera democrática: MarruecosJihad Fatchati

Les dones de la primavera àrab – Las mujeres de la primavera árabe – Women in the Arab spring- Maria-Àngels Roque

The Middle East feminist revolution – La revolució feminista de l’Orient Mitjà- La revolución feminista de Oriente Medio- Naomi Wolf

EN XARXES / EN REDES / IN THE NETWORKS

Crònica de la IV Trobada de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIPVG)- Crónica del IV Encuentro de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género (XIPVG)Chronicle of the Fourth Meeting of the International Network of Journalists with a gender perspective – Laia Serra

DESTAQUEM / DESTACAMOS / HIGHLIGHT

Hanane Oulaillah-Jazouani guanya l’edició 2011 del concurs literari “Un mar de paraules” – Hanane Oulaillah-Jazouani gana la edición 2011 del concurso literario “Un mar de palabras” – Hanane Oulaillah-Jazouani wins the 2011 literary contest “A Sea of Words”

Asmaa Mahouz, guanyadora del premi Sájarov: “les xarxes socials van ser el nostre mitjà alternatiu”- Asmaa Mahfouz, ganadora del Sájarov: “las redes sociales fueron nuestro medio alternativo”- Sakharov winner Asmaa Mahfouz: “social media was our alternative media”

Si vols rebre la newsletter, envia’ns un missatge a / If you want to subscribe to the newsletter write to donesiconflicte@gmail.com.

Subscriu-te al nostre RSS. Subscription to RSS

Editorial

Després d’uns mesos tornem a estar aquí  per oferir-vos s un anàlisi de primera mà sobre el paper de les dones a les recents revolucions democràtiques als països àrabs, com ara el testimoni de la Jihad Fatchati, jove activista marroquina i participant al Moviment 20 de febrer que va protagonitzar les protestes populars al país veí. Precissament ha estat al Marroc, a Fez, on ha tingut lloc aquest mes d’octubre la IV Trobada de la Xarxa Internacional de Periodistes amb visió de gènere, la crónica de la qual us oferim també en aquesta newsletter. Tot plegat volem continuar donant testimoni del paper cabdal que les dones están tenint a les reivindicacions democràtiques als països àrabs i com aquest protagonisme està directament relacionat amb un més alt d’assoliment dels drets de les dones a la regió i acompanyat de la reivindicació de la igualtat de gènere com a un dels requisits per aconseguir una plena democràcia a aquests països.

També volem posar l’atenció en el paper que les xarxes socials estant tenint, com veiem en el cas de la recent premi Sájarov, Asmaa Mahouz, en esdevenir una plataforma cabdal perquè les dones àrabs tinguin una via per expressar les seves reivindicacions i per poder mobilitzar els seus i les seves conciudadanes.

Coninuarem doncs analitzant el desenvolupament de la Primavera Àrab i el paper de les dones en aquests procesos, tot seguint treballant en xarxa amb les companyes del Nord i el Sud de la Mediterrània i per això esperem rebre els vostres comentaris i suggeriments, així com les vostres propostes de continguts i articles a través del blog de la newsletter (http://donesiconflicte.wordpress.com) i de l’adreça de correu electrònic: donesiconflicte@gmail.com

——————————————————————————————————————————-
Después de unos meses volvemos a estar aquí para ofreceros es un análisis de primera mano sobre el papel de las mujeres en las recientes revoluciones democráticas en los países árabes, como el testimonio de Yihad Fatchati, joven activista marroquí y participante en el Movimiento 20 de febrero que protagonizó las protestas populares en el país vecino. Precisamente ha sido en Marruecos, en Fez, donde ha tenido lugar este mes de octubre el IV Encuentro de la Red Internacional de Periodistas con visión de género, la crónica del cual os ofrecemos también en esta newsletter. Con todo esto queremos seguir dando testimonio del papel fundamental que las mujeres están teniendo en las reivindicaciones democráticas en los países árabes y cómo este protagonismo está directamente relacionado con un mayor avance en los derechos de las mujeres en la región y acompañado de la reivindicación de la igualdad de género como uno de los requisitos para conseguir una plena democracia en estos países.

También queremos remarcar el papel que las redes sociales están teniendo, como vemos en el caso de la reciente premio Sájarov, Asmaa Mahouz, al convertirse en una plataforma fundamental para que las mujeres árabes tengan una vía para expresar sus reivindicaciones y para poder movilizar a los sus conciudadanos/as.
Continuaremos pues analizando el desarrollo de la Primavera Árabe y el papel de las mujeres en estos procesos, a la vez que seguiremos trabajando en red con las compañeras del Norte y el Sur del Mediterráneo y por ello esperamos recibir vuestros comentarios y sugerencias, así como vuestras propuestas de contenidos y artículos a través del blog de ​​la newsletter (http://donesiconflicte.wordpress.com) y de la dirección de correo electrónico: donesiconflicte@gmail.com

————————————————————————————————————————————————–

After a few months we are back to offer you a first-hand analysis of the role of women in the recent democratic revolutions in the Arab countries, such as the testimony of Jihad Fatchati a young Moroccan activist and participant in the February 20 Movement who starred in the popular protests in the neighboring country. It has been precisely in Morocco, in Fez, where the fourth Meeting of the International Network of Journalists with a gender perspective was held last October, the chronicle of which we are also publishing in this newsletter. With all  of this we pretend to keep on being a witness of the fundamental role that women are playing on the democratic demands in  the Arab countries and how this role is directly related to a major advance in the rights of women in the region and accompanied by the demand for gender equality as a prerequisite for achieving full democracy in these countries.

We’d also like to point out the role that social networks are having, as seen in the recent case of the Sakharov Prize, Asmaa Mahouz, becoming a key platform for Arab women to have a way to express their demands and to mobilize their fellow citizens.

We will continue analyzing the development of the Arab Spring and the role of women in these processes, while we keep on doing a networking work with our colleagues from both the North and South of the Mediterranean and therefore we look forward to receiving your comments and suggestions as well as your proposed content and articles through comments in our blog (http://donesiconflicte.wordpress.com) or by e-mailing us to: donesiconflicte@gmail.com

Le printemps démocratique : le Maroc

Par Jihad Fatchati

 

Pendant les manifestations en Tunisie, on était un groupe de jeunes qui avait l’habitude de discuter sue Facebook et on a pensé d’organiser un sit-in de solidarité avec le peuple tunisien.

Allors, le 13 janvier on a participé a un sit-in devant l’ambassade de la tunisie qui a été réprimé . Aprés la chute du system de Ben Ali on a commencé a penser à organiser une marche au Maroc ; après  plusieurs discussions on a écrit une liste de revindications afin de lancer l’apelle du 20 février.

On a revendiqué : une nouvelle constitution, une monarchie parlementaire, la séparation des pouvoirs , l’égalité homes-femmes et la libération des détenus politiques.

On a fait des réunions pour voir comment on peut mobiliser les gens pour sortir le dimanche 20 fevrier ; on a décidé a faire une vidéo pour expliquer les revendications du mouvement la distribution des tracts dans les quartiers populaire.

Le jour du 20 fevrier il y avait des manifestations dans plus de 40 villes avec la participation des  milliers de marocains sous le thème de « le peuple veut une nouvelle constitution  » 

Aprés la reussite de marches du 20 fev on a lancé un appel pour sortir le 20 mars ; 11 jours avant les marches du 20 mars, le roi a fait un discours le 9 mars , il a annoncé une reforme constitutionnelle ou il a parlé de la démocratie et l’application de recommandations de l’IER, mais la commission de révision de la constitution a été nommé par le roi.

Alors que le roi nous a parlé de democratie le 9 mars, 4 jous après les forces de l’ordre ont dispersé un sit-in du movement qui été programmé avant le discours royale .

Les marches du 20 mars ont bien passé  et le 24 avril on est sortis dans plus que 100 villes et campagne avec la participation de 800.000 personnes. On est partis allors vers les quartiers populaires.

Le mois Mai fut un mois de répression a l’échelle national  qui a connu la mort de Kamal Amari qui a été tabassé par les forces de l’ordre a Safi.

Les associations de droits de l’hommes on dénoncé la violence contre les gens qui se manifeste pacifiquement et alors le «Mekhzen s’est calmé »

La nouvelle constitution presénte: pas de séparation de pouvoirs , pas de monarchie parlementaire et allors le mouvement a boycotté le referendum.

 

Les problèmes qu’on trouve maintenant:

- Des problemes de communication et de mobilisation

- A un certain moment on a eu des problèmes entre les composants du mouvement : les laïques et les islamistes

- Les islamistes sont devenus nombreux et ils sont contre quelque revendication du mouvement : la partité , l’etat de droit

- Ce genre de problèmes commence a démobiliser les jeunes qui sont adhérer pour élargir le champs de liberté

 

Les solutions qu’on envisage :

- La clarté

- On doit donner des alternatives

- On doit eviter les manifestes vague qui ont plusieurs interprétations

- Revendiquer une monarchie parlementaire avec un roi qui règne et ne gouverne pas pour mobiliser la classe moyenne

- Reproduire des videos pour expliquer la plateforme du mouvement

 

Jihad Fatchati est une jeune activiste Marocaine du mouvement 20 fevrier

————————————————————————————————————————

La Primavera Democràtica: el Marroc

Per Jihad Fatchati

 

Durant els esdeveniments de Tunísia, érem un grup de joves que teníem el costum de parlar a Facebook i vam pensar en organitzar una sentada en solidaritat amb el poble tunisià.
Llavors, el 13 de gener vam participar en una sentada davant de l’ambaixada de Tunísia, que va ser reprimida. Després de la caiguda del règim de Ben Ali vam començar a pensar en l’organització d’una marxa al Marroc i després de diverses discussions vam escrirue un llistat de reivindicacions per llençar la crida del 20 de febrero.
Reivindiquem: una nova constitució, una monarquia parlamentària, la separació de poders, la igualtat d’homes i dones i l’alliberament dels presos polítics.
Vam organitzar reunions per veure com poder mobilitzar a la gent per sortir el diumenge 20 de febrer; vam decidir fer un vídeo per explicar les demandes del moviment i la distribució de fulletons en els barris.
El 20 de febrer van haver protestes en més de 40 ciutats, amb la participació de milers de marroquins sota el lema de “el poble vol una nova Constitució”.
Després dels èxits de les marxes del 20 FEV es va convocar de noves per al 20 de març; 11 dies abans del 20 de març, el rei va pronunciar un discurs anunciant una reforma constitucional i va parlar de la democràcia i l’aplicació de les recomanacions de la IER, però la junta de revisió de la Constitució va ser nomenada pel propi rei.
Encara que el rei va parlar de democracia el 9 de març, quatre dies després la policia va dissoldre una sentada que el moviment havia programat abans del discurs reial.
Les marxes del 20 de març van anar bé i el 24 d’abril vam sortir a més de 100 ciutats amb la participació de 800.000 persones. Vam anar llavors cap als barris populars.
El mes de maig va ser un mes de repressió a nivell nacional i que va veure la mort de Kamal Amari, derrotat per les forces de seguretat a Safi.
Les associacions de drets humans van denunciar la violència contra les persones que protestaven pacíficament i llavors el “Mekhzen es va calmar”
La nova Constitució presenta: no separació de poders i no monarquia parlamentària, així que el moviment a boicotejat el referèndum.

Els problemes amb els que ara ens trobem:
– Problemes de comunicació i mobilització
– En un moment donat van sorgir problemes entre els components del moviment: els laics i els islamistes.
-Els islamistes són ara més nombrosos i estan en contra d’algunes de les reivindicacions del moviment com la igualtat de gènere o l’Estat de Dret
– Aquest tipus de problemes comença a desmobilitzar els joves que es van adherir per ampliar el seu camp de llibertat

Possibles solucions:
– Claredat
– Hem d’oferir alternatives
– Cal evitar els manifestos que donin lloc a diverses interpretacions
– Reivindicar una monarquia parlamentària amb un rei que regni però i no governi per mobilitzar la classe mitjana.
– Reproduir vídeos per explicar la plataforma del moviment.

 

Jihad Fatchati és una jove activista marroquina del Moviment 20 de febrer

——————————————————————————————————————————

La Primavera Democrática: Marruecos

Por Jihad Fatchati

 

Durante los acontecimientos de Túnez, éramos  un grupo de jóvenes que teníamos la costumbre de hablar en Facebook y pensamos en organizar una sentada en solidaridad con el pueblo tunecino.
Entonces, el 13 de enero participamos en una sentada frente a la embajada de Túnez, que fue reprimida. Después de la caída del régimen de Ben Ali empezamos a pensar en la organización de una marcha en Marruecos después de varias discusiones escribimos una lista de reivindicaciones para lanzar el llamamiento del 20 de febrero:
Reivindicamos: una nueva constitución, una monarquía parlamentaria, la separación de poderes, la igualdad de hombres  y mujeres y la liberación de los presos políticos.

Organizamos reuniones para ver cómo podemos movilizar a la gente para salir el domingo 20 de febrero; decidimos hacer un video para explicar las demandas del movimiento y la distribución de folletos en los barrios.
El 20 de febrero hubo protestas en más de 40 ciudades, con la participación de miles de marroquíes bajo el lema de “el pueblo quiere una nueva Constitución”.

Después de los éxitos de las marchas del 20 fev se convocó para el 20 de marzo; 11 días antes del 20 de marzo, el rey pronunció un discurso el 9 de marzo, anunciando una reforma constitucional y habló de la democracia y la aplicación de las recomendaciones de la IER, pero la junta de revisión de la Constitución fue nombrado por el propio rey.

Aunque el rey habló de democracia el 9 de marzo, cuatro días después la policía disolvió una sentada que el movimiento había programado antes del discurso real.
Los marchas del 20 de marzo fueron bien y 24 de abril salimos en más de 100 ciudades con la participación de 800.000 personas. Salimos entonces hacia los barrios populares.

El mes de mayo fue un mes de represión a nivel nacional y  que vió la muerte de Kamal Amari, derrotado por las fuerzas de seguridad en Safi.
Las asociaciones de derechos humanos denunciaron la violencia contra las personas que protestan pacíficamente y luego el “Mekhzen se calmó”
La nueva Constitución presenta: no separación de poderes y  no monarquía parlamentaria, así que el movimiento a boicoteado el referéndum.

Los problemas con los que ahora nos encontramos:
– Problemas de comunicación y movilización
– En un momento dado hubo problemas entre los componentes del movimiento: los laicos y los islamistas.

-Los islamistas son ahora más numerosos y están en contra de algunas de las reivindicaciones del movimiento como la igualdad de género o el Estado de Derecho
– Este tipo de problemas comienza a desmovilizar a los jóvenes se adhirieron para ampliar su campo de libertad
Posibles soluciones:
– Claridad
– Debemos ofrecer alternativas
–  Hay que evitar los manifiestos vagos que den lugar a varias interpretaciones
– Reivindicar una monarquía parlamentaria con un rey que reine pero y no gobierne para movilizar a la clase media.
– Reproducir videos para explicar la plataforma del movimiento

 

Jihad Fatchati es una joven activista marroquí  del Movimiento 20 de febrero

 

Les dones de la primavera àrab

Per Maria-Àngels Roque

Els joves i les dones han estat els protagonistes principals de l’anomenada primavera àrab. Sense liders polítics, religiosos ni intel•lectuals, algunes joves es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunis com a Egipte però també a països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen. La mitjana d’edat dels països àrabs és de 23 anys, els joves no sol són els més nombrosos sinó també els més formats i el mercat de treball no absorbeix tots els que acaben el sistema escolar suscitant una immensa frustració.

La sociòloga Fatima Mernissi, a propòsit de les revolucions àrabs, comenta que són producte d’un canvi de mentalitat i de la pèrdua de la por: “Per a mi, la revolució dels joves del 2011 mostra a la fi aquesta transformació radical de la cultura, de les mentalitats i de les referències, siguin aquestes sexuals, polítiques o econòmiques. Per ser conscients del que està passant és necessari recordar que tots els contes de les Mil i una nit acaben amb aquesta frase: “l’alba va atrapar Scherezade i ella va callar, perquè era el final de la paraula permesa”. Les actuals Scherezades parlen sense parar des d’Al-Jazira, són directores de programes, periodistes que qüestionen sense temor els governants. No es pot entendre el que ha passat als carrers amb la revolució del Gessamí si no veiem com es destrueixen les relacions de força i de submissió horitzontal. Sembla que ara s’està descobrint Facebook però els satèl•lits havien començat molt abans: en la majoria de les televisions es podia enviar un SMS. Els joves han nascut en un espai interactiu”.

La periodista egípcia Randa Achmawi coincideix amb Mernissi:”A partir del seu descens als carrers per unir-se a les manifestacions contra els governants despòtics, les dones àrabs no han protestat només contra la tirania, la corrupció, la injustícia regnant a cada país, desafiaven alhora l’statu quo de les seves societats conservadores i paternalistes, en la que el lloc de les dones és un espai privat i no el de les places públiques o les manifestacions polítiques. A Egipte, les noies joves han gosat desafiar les seves famílies i passar les nits acampades a la plaça Tahrir, cosa que va contra els costums àrabs, segons les quals una jove no ha de passar una nit lluny de la seva família. “Els meus pares han intentat tancar-me a casa per evitar que prengués part en les manifestacions, però no ho han aconseguit. Era absolutament necessari que jo fos present en el moment de la lluita pel canvi de la situació del meu país”;. Aquesta és una frase recurrent en el conjunt de les joves entrevistades, sigui a Tunis, Egipte, Bahrain, el Iemen o en altres bandes”.

La gosadia ha estat gran: no sols han estat víctimes d’amenaces sinó que algunes han mort. Iman Al Obeidi no va tenir por en declarar que l’havien violat, orinat i defecat a sobre 15 pinxos de Gaddafi. La determinació i el coratge dels que han donat proves els han permès abastar resultats notables: enviar informació a tot el món a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere en les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus Governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, Premi Nobel de la Pau 2011. Presidenta de l’oenegé Dones Periodistes sense Cadenes, encarna sens dubte el paper d’heroïna amb vel: va ser ella qui va organitzar aquestes impressionants manifestacions on es veien les dones amb nikab protestar contra la repressió. En els alçaments les dones han demostrat no només que estaven disposades a participar activament en les protestes sinó que, en moltes ocasions, eren capaces d’exercir papers de lideratge. Tenim testimonis eloqüents com el de l’activista egípcia Asmaa Mahfouz de 26 anys, actualment membre de l’anomenada Coalició de Joves Revolucionaris del 25 de gener. Poc abans del 25 de gener, dia previst per iniciar les protestes contra Mubarak, va publicar un vídeo en YouTube en el que deia: «Jo, que sóc una noia, aniré a la plaça Tahrir i tinc la intenció de portar una pancarta on es llegirà el que reivindico. Potser la gent sàpiga mostrar signes d’honor. Cap de nosaltres no pot sentir-se segur. Tothom està ara amenaçat. Per aquesta raó, us heu d’unir a nosaltres per reivindicar els vostres drets, els meus drets, els de les nostres famílies. Podran aquestes joves valeroses mantenir els seus drets revolucionaris després de les eleccions?

Recordem que l’Algèria socialista del FLN va tornar a la llar a les dones que havien lluitat per aconseguir la independència. Els partits islamistes van quedant primers amb les eleccions a Tunis, Marroc i Egipte. A Líbia el president del Consell Nacional Transitori va declarar que cap normativa no podria discutir la xaria. I malgrat que a Tunis Ennahda, partit islamista moderat que ha guanyat les eleccions va manifestar que conservarà l’actual statu quo de les dones, alguns dels seus partidaris poden fer al carrer la vida molt difícil. Quan argüeixo a la progressista Nozha que a Turquia hi ha un partit islamista moderat en el poder, em recorda que a Turquia l’Estat és laic, cosa que no succeeix en cap país de les revolucions àrabs. I es pregunta si Europa que ha estat molt laxa amb els dictadors mirarà ara cap una altra banda o tindrà alguna sensibilitat cap els avatars polítics que poden influir en els drets de les dones àrabs?
Maria-Àngels Roque és directora de l’àrea de Cultures Mediterrànies de l’IEMed

Aquest article va ser publicat a La Vanguardia el 3/12/11

————————————————————————————————————————-

Las mujeres de la primavera árabe

Por Maria-Àngels Roque

Los jóvenes y las mujeres han sido los protagonistas principales de la llamada primavera árabe. Sin lideres políticos, religiosos ni intelectuales, algunas jóvenes se convirtieron en iconos mediáticos que incitaban a salir a la calle y a resistir tanto en Túnez como en Egipto pero también en países más conservadores como Bahrein, Libia o Yemen. La media de edad de los países árabes es de 23 años, los jóvenes no solo son los más numerosos sino también los más formados y el mercado de trabajo no absorbe a todos los que acaban el sistema escolar suscitando una inmensa frustración.

La socióloga Fatima Mernissi, a propósito de las revoluciones árabes, comenta que son producto de un cambio de mentalidad y de la pérdida del miedo: “Para mi, la revolución de los jóvenes del 2011 muestra al fin esa transformación radical de la cultura, de las mentalidades y de las referencias, sean estas sexuales, políticas o económicas. Para ser conscientes de lo que está pasando es necesario recordar que todos los cuentos de las Mil y una noche terminan con esta frase: ‘El alba atrapó Scherezade y ella se calló, porque era el fin de la palabra permitida’. Las actuales Scherezades hablan sin cesar desde Al Jazeera, son directoras de programas, periodistas que cuestionan sin temor a los gobernantes. No se puede entender lo que ha pasado en las calles con la revolución del Jazmín si no vemos como se destruyen las relaciones de fuerza y de sumisión horizontal. Parece que ahora se está descubriendo Facebook pero los satélites habían empezado mucho antes: en la mayoría de las televisiones se podía enviar un SMS. Los jóvenes han nacido en un espacio interactivo”.

La periodista egipcia Randa Achmawi coincide con Mernissi:“A partir de su descenso en las calles para unirse a las manifestaciones contra los gobernantes despóticos, las mujeres árabes no han protestado solo contra la tiranía, la corrupción, la injusticia reinante en cada país, desafiaban al mismo tiempo el statu quo de sus sociedades conservadoras y paternalistas, en la que el lugar de las mujeres es un espacio privado y no el de las plazas públicas o las manifestaciones políticas. En Egipto, las chicas jóvenes han osado desafiar sus familias y pasar las noches acampadas en la plaza Tahir, cosa que va contra las costumbres árabes, según las cuales una joven no debe pasar una noche lejos de su familia. ‘Mis padres han intentado encerrarme en casa para evitar que tomase parte en las manifestaciones, pero no lo han conseguido. Era absolutamente necesario que yo estuviera presente en el momento de la lucha por el cambio de la situación de mi país’. Esta es una frase recurrente en el conjunto de las jóvenes entrevistadas, sea en Túnez, Egipto, Bahrein, Yemen o en otras partes”

El arrojo ha sido grande: no solo han sido victimas de amenazas sino que algunas han muerto. Iman Al Obeidi no tuvo miedo en declarar que la habían violado, orinado y defecado encima 15 matones de Gadafi. La determinación y el coraje de los que han dado prueba les han permitido alcanzar resultados notables: enviar información a todo el mundo a través de las redes sociales, imponer el principio de paridad de género en las elecciones tunecinas o denunciar los abusos cometidos por sus Gobiernos contra los derechos humanos, como en el caso de la activista yemení Tawakkul Karman, Premio Nobel de la Paz 2011. Presidenta de la ONG Mujeres Periodistas sin Cadenas, encarna sin duda el papel de heroína con velo, fue ella quien organizó esas impresionantes manifestaciones donde se veían a las mujeres con nikab protestar contra la represión. En los alzamientos las mujeres han demostrado no sólo que estaban dispuestas a participar activamente en las protestas sino que, en muchas ocasiones, son capaces de desempeñar papeles de liderazgo. Testimonios elocuentes como el de la activista egipcia Asmaa Mahfouz de 26 años, actualmente miembro de la llamada Coalición de Jóvenes Revolucionarios del 25 de Enero. Poco antes del 25 de enero, día previsto para iniciar las protestas contra Mubarak, publicó un video en YouTube en el que decía: «Yo, que soy una chica, voy a ir a la plaza Tahrir y tengo la intención de llevar una pancarta donde se leerá lo que reivindico. Tal vez la gente sepa mostrar signos de honor. Ninguno de nosotros puede sentirse seguro. Todo el mundo está ahora amenazado. Por este motivo, debéis uniros a nosotros para reivindicar vuestros derechos, mis derechos, los de nuestras familias».

¿Podrán estás jóvenes valerosas mantener sus derechos revolucionarios tras las elecciones? Recordemos que la Argelia socialista del FLN regresó al hogar a las mujeres que habían luchado para lograr la independencia. Los partidos islamistas han quedado los primeros tras las elecciones, en Túnez, Marruecos y Egipto. En Libia el presidente del Consejo Nacional Transitorio declaró que ninguna normativa podría controvertir la charia. Y a pesar de que en Túnez Enahda, partido islamista moderado, manifestó que conservará el actual estatu quo de las mujeres, sus correligionarios pueden hacer en la calle la vida muy difícil. Cuando le arguyo a la progresista Nozha que en Turquía hay un partido islamista moderado en el poder, me recuerda que en Turquía el Estado es laico, cosa que no sucede en ningún país de las revoluciones árabes y se pregunta.¿Europa que ha sido tan laxa con los dictadores volverá de nuevo a mirar hacia otra parte o tendrá alguna sensibilidad hacia los avatares políticos que pueden influir en los derechos de las mujeres árabes?

Maria-Àngels Roque es directora del área de Culturas Mediterràneas del IEMed

Este artículo fue publicado en La Vanguardia el 3/12/11

—————————————————————————————————————————————–

Women in the Arab spring

By Maria-Angels Roque
Young people and women have been the main protagonists of the so-called Arab spring. Without any political, religious or intellectual  leaders, some young women became media icons inciting to go out and resist both in Tunisia and in Egypt but also in other more conservative countries such as Bahrain, Libya and Yemen. The average age of the Arab countries is 23 years and young people are not only the most numerous but also the most educated and the labor market does not absorb all those who finish the school system, raising then an immense frustration.

Sociologist Fatima Mernissi , talking about Arab revolutions, comments that they are the result of a change of mind and loss of fear: “For me, the youth revolution of 2011 finally shows that radical transformation of culture, mentalities and references, being them sexual, political or economic. To be aware of what is happening, it is necessary to remember that all the tales of the Thousand and one nights book ended with this phrase: ‘Dawn grabbed Scheherazade and she was silent, because it was the end of the allowed word’. Current Scheherazade talk endlessly  from Al Jazeera, are program directors, journalists who question without fear of the rulers. One cannot understand what happened in the streets with the Jasmine revolution if we do not realise of how the balance of power and horizontal submission’s relations are being destroyed. It seems that now it  is being discovered in Facebook but satellites had begun much earlier, in most televisions one could send an SMS. The young people were born in an interactive space. “
Egyptian journalist Randa Achmawi agrees with Mernissi: “From their descend to the streets to join demonstrations against despotic rulers, Arab women have not only protested against tyranny, corruption, or injustice prevailing in each country, they challenged while the status quo in their conservative and paternalistic societies, in which the place of women is a private space and not the public squares or political demonstrations. In Egypt, young girls have dared to defy their families and spend the nights camping in Tahrir Square, which is against the Arab custom, under which a young woman should not spend a night away from her family. ‘My parents have tried to lock me at home to prevent me to participate in demonstrations, but they have not succeeded. It was absolutely necessary for me to be present at the time of struggle for change of the situation in my country. ” This is a recurring phrase in all of the girls interviewed,  in Tunisia, Egypt, Bahrain, Yemen or elsewhere “.
Courage has been great: not only they have been victims of threats, but some have died. Iman Al Obeidi was not afraid to declare that she had been raped, urinated and defecated over by 15 Gaddafi’s thugs . Determination and courage of those who have given evidence have enabled them to achieve remarkable results:  sending information around the world through social networks, imposing the principle of gender parity in the Tunisian elections and denouncing the abuses against human rights committed by their governments , as in the case of the yemeni activist Karman Tawakkul, Nobel Prize of Peace 2011. President of the NGO Women Journalists Without Chains, she certainly embodies the role of heroin with veil, it was she who organized these impressive demonstrations where we saw women with niqab protesting against repression. In the uprisings,  women have not only shown that they were willing to actively participate in the protests but, in many cases, that they could play leadership roles.  There are eloquent testimonies such as the one of Egyptian activist Asmaa Mahfouz, 26, currently a member of the so-called Revolutionary Youth Coalition of January 25. Shortly before 25 January, the day scheduled to start protests against Mubarak, she posted a video on YouTube in which she said: “I, who I’m a girl, I’m going to Tahrir Square and I have the intention of carrying a banner where you could read what I claim. Maybe people may show signs of honor. None of us can feel safe. Everyone is now threatened. For this reason, you must join us to claim for your rights, my rights, those of our families. “

 

Would these young and courageous women be able to keep their revolutionary rights after the elections? We must recall that the socialist FLN’s Algeria made their women return home after they had fought for independence. Islamist parties are now in the first place after the elections in Tunisia, Morocco and Egypt. In Libya, the president of the National Transition Council declared that no legislation could contest the sharia. And while in Tunisia Enahda,  a moderate Islamist party, said that it would maintain the current status quo of women, their co-religionists in the street can make life very difficult. When I argue progressive Nozha  that in Turkey there is a moderate Islamist party in power, she reminds me that the state is secular in Turkey, a situation that is not happening in any Arab revolution country and she ask herself: Will Europe, that has been so lax with dictators, come back again to look elsewhere or will  show some concern towards the political vicissitudes that may affect the rights of Arab women?

 

Maria-Àngels Roque is director of the area of ​​Mediterranean Cultures by IEMed

This article was published in La Vanguardia on 3/12/11

The Middle East feminist revolution

By Naomi Wolf

Women are not merely joining protests to topple dictators, they are at the centre of demanding social change

Among the most prevalent Western stereotypes about Muslim countries are those concerning Muslim women: doe-eyed, veiled, and submissive, exotically silent, gauzy inhabitants of imagined harems, closeted behind rigid gender roles. So where were these women in Tunisia and Egypt?

In both countries, women protesters were nothing like the Western stereotype: they were front and centre, in news clips and on Facebook forums, and even in the leadership. In Egypt’s Tahrir Square, women volunteers, some accompanied by children, worked steadily to support the protests – helping with security, communications, and shelter. Many commentators credited the great numbers of women and children with the remarkable overall peacefulness of the protesters in the face of grave provocations.

Other citizen reporters in Tahrir Square – and virtually anyone with a cell phone could become one – noted that the masses of women involved in the protests were demographically inclusive. Many wore headscarves and other signs of religious conservatism, while others reveled in the freedom to kiss a friend or smoke a cigarette in public.

Supporters, leaders

But women were not serving only as support workers, the habitual role to which they are relegated in protest movements, from those of the 1960s to the recent student riots in the United Kingdom. Egyptian women also organised, strategised, and reported the events. Bloggers such as Leil Zahra Mortada took grave risks to keep the world informed daily of the scene in Tahrir Square and elsewhere.

The role of women in the great upheaval in the Middle East has been woefully under-analysed. Women in Egypt did not just “join” the protests – they were a leading force behind the cultural evolution that made the protests inevitable. And what is true for Egypt is true, to a greater and lesser extent, throughout the Arab world. When women change, everything changes – and women in the Muslim world are changing radically.

The greatest shift is educational. Two generations ago, only a small minority of the daughters of the elite received a university education. Today, women account for more than half of the students at Egyptian universities. They are being trained to use power in ways that their grandmothers could scarcely have imagined: publishing newspapers – as Sanaa el Seif did, in defiance of a government order to cease operating; campaigning for student leadership posts; fundraising for student organisations; and running meetings.

Indeed, a substantial minority of young women in Egypt and other Arab countries have now spent their formative years thinking critically in mixed-gender environments, and even publicly challenging male professors in the classroom. It is far easier to tyrannise a population when half are poorly educated and trained to be submissive. But, as Westerners should know from their own historical experience, once you educate women, democratic agitation is likely to accompany the massive cultural shift that follows.

The nature of social media, too, has helped turn women into protest leaders. Having taught leadership skills to women for more than a decade, I know how difficult it is to get them to stand up and speak out in a hierarchical organisational structure. Likewise, women tend to avoid the figurehead status that traditional protest has in the past imposed on certain activists – almost invariably a hotheaded young man with a megaphone.

Projection of power

In such contexts – with a stage, a spotlight, and a spokesperson – women often shy away from leadership roles. But social media, through the very nature of the technology, have changed what leadership looks and feels like today. Facebook mimics the way many women choose to experience social reality, with connections between people just as important as individual dominance or control, if not more so.

You can be a powerful leader on Facebook just by creating a really big “us”. Or you can stay the same size, conceptually, as everyone else on your page – you don’t have to assert your dominance or authority. The structure of Facebook’s interface creates what brick-and-mortar institutions – despite 30 years of feminist pressure – have failed to provide: a context in which women’s ability to forge a powerful “us” and engage in a leadership of service can advance the cause of freedom and justice worldwide.

Of course, Facebook cannot reduce the risks of protest. But, however violent the immediate future in the Middle East may be, the historical record of what happens when educated women participate in freedom movements suggests that those in the region who would like to maintain iron-fisted rule are finished.

Just when France began its rebellion in 1789, Mary Wollstonecraft, who had been caught up in witnessing it, wrote her manifesto for women’s liberation. After educated women in America helped fight for the abolition of slavery, they put female suffrage on the agenda. After they were told in the 1960s that “the position of women in the movement is prone”, they generated “second wave” feminism – a movement born of women’s new skills and old frustrations.

Time and again, once women have fought the other battles for the freedom of their day, they have moved on to advocate for their own rights. And, since feminism is simply a logical extension of democracy, the Middle East’s despots are facing a situation in which it will be almost impossible to force these awakened women to stop their fight for freedom – their own and that of their communities.

Naomi Wolf is a political activist and social critic whose most recent book is Give Me Liberty: A Handbook for American Revolutionaries.

This article was first published by Project Syndicate.

—————————————————————————————————————————

La revolució feminista de l’Orient Mitjà

Per Naomi Wolf

Les dones no s’uneixen a les protestes només per enderrocar als dictadors, estan en el centre per tal d’exigir el canvi social.

Entre els estereotips occidentals més freqüents sobre els països musulmans hi ha els relatius a les dones musulmanes: ulls vivaços, amb vel i submises, exòticament silencioses, habitants vaporoses d’harems imaginaris, tancades darrere de rígids rols de gènere. Llavors, ¿on eren aquestes dones a Tunísia i Egipte?

En ambdós països, les dones manifestants no tenien res a veure amb l’estereotip occidental: estaven al capdavant i en un paper central, en les notícies i en els fòrums de Facebook, i fins i tot en el lideratge. A la plaça Tahrir d’Egipte, dones voluntàries, algunes acompanyades per nens, van treballar de manera constant per donar suport a les protestes – ajudant amb la seguretat, les comunicacions i l’allotjament. Molts comentaristes van atribuir al gran nombre de dones i nens, la tranquil·litat general extraordinària mostrada pels manifestants davant les greus provocacions.

Altres reporters ciutadans de la plaça Tahrir – i pràcticament qualsevol persona amb un telèfon mòbil podria convertir-se en un – van assenyalar que les masses de dones que van participar en les protestes eren demogràficament inclusives. Moltes portaven mocadors al cap i altres signes de conservadorisme religiós, mentre que altres gaudien de la llibertat de fer un petó a un amic o fumar un cigarret en públic.

Partidàries, líders

Però les dones no servien només com a treballadores de suport, el paper habitual a què són relegades en els moviments de protesta, des dels de la dècada dels 60 fins als disturbis estudiantils recents al Regne Unit. Les dones egípcies també van organitzar, muntar estratègies, i van informar dels fets. Blocaires, com Leila Zahra Mortara, van assumir greus riscos per tal de mantenir el món informat diàriament sobre els esdeveniments a la plaça Tahrir i en altres llocs.

El paper de la dona en la gran revolució a l’Orient Mitjà ha estat lamentablement poc analitzat. Les dones a Egipte no només “es van unir” a les protestes – eren una força líder darrere de l’evolució cultural que va fer les protestes inevitables. I el que és veritat per a Egipte és cert, en una major o menor mesura, a tot el món àrab. Quan les dones canvien, tot canvia – i les dones en el món musulmà estan canviant radicalment.

El major canvi és educacional. Fa dues generacions, només una petita minoria de les filles de les elits rebia una educació universitària. Avui dia, les dones representen més de la meitat dels estudiants a les universitats egípcies. Elles estan sent entrenats per utilitzar el poder de maneres que les seves àvies amb prou feines podrien haver imaginat: publicant diaris – com Sanaa El Seif ho va fer, en desafiament a una ordre del govern de deixar d’operar, fent campanya per llocs de lideratge estudiantil, recaptant fons per organitzacions estudiantils i dirigint reunions.

De fet, una minoria substancial de dones joves a Egipte i altres països àrabs han passat els seus anys formatius pensant de manera crítica en entorns mixtos, i fins i tot públicament desafiant als seus professors homes a l’aula. És molt més fàcil tiranitzar a una població quan la meitat d’aquesta no està ben educada i entrenada per a la submissió. Però, com els occidentals han de saber de la seva pròpia experiència històrica, una vegada que s’educa a les dones, l’agitació democràtica probablement acompanyi el canvi cultural massiu que segueix.

La naturalesa dels mitjans de comunicació social, també ha ajudat a convertir les dones en líders de la protesta. Després d’haver ensenyat habilitats de lideratge a les dones durant més d’una dècada, sé com de difícil és arribar a posar-se dreta i parlar en una estructura d’organització jeràrquica. Així mateix, les dones tendeixen a evitar el paper que la protesta tradicional en el passat ha imposat a alguns activistes – gairebé sempre un home jove impetuós amb un megàfon.

Projecció de poder

En aquests contextos, – amb un escenari, un centre d’atenció, i un portaveu- sovint les dones s’allunyen dels rols de lideratge. No obstant això, els mitjans de comunicació social, a través de la pròpia naturalesa de la tecnologia, han canviat com el lideratge es veu i se sent a l’actualitat. Facebook imita la manera com moltes dones trien experimentar la realitat social, sent les connexions entre les persones tan importants com el domini o control individual, si no més.

Es pot ser un poderós líder a Facebook amb només crear un gran “nosaltres”. O es pot ser de la mateixa mida, conceptualment, que tots els altres a la seva pàgina – no has de fer valer el teu domini  o autoritat per a això. L’estructura de la interfície de Facebook crea el mateix que les institucions de maó i morter – tot i 30 anys de pressió feminista – han fet fallida en proporcionar: un context en el qual la capacitat de les dones per forjar un poderós “nosaltres” i participar en un lideratge de servei faci avançar la causa de la llibertat i la justícia arreu del món.

Per descomptat, Facebook no pot reduir els riscos de la protesta. Però, sigui com sigui de violent el futur immediat a l’Orient Mitjà, el registre històric del que succeeix quan les dones educades participen en els moviments d’alliberament suggereix que aquells de la regió que desitgin mantenir un govern de mà dura tenen els dies comptats .

Just quan França va iniciar la seva rebel·lió el 1789, Mary Wollstonecraft, que havia quedat fascinada com a testimoni de la mateixa, va escriure el seu manifest per l’alliberament de la dona. Després que les dones amb estudis als Estats Units ajudessin a lluitar per l’abolició de l’esclavitud, el sufragi femení es va posar a l’agenda. Després que en la dècada de 1960 se’ls digués que “la posició de les dones en el moviment era principal”, van generar una “segona onada” del feminisme – un moviment nascut de les noves habilitats de les dones i de les seves velles frustracions.
Una vegada i una altra, un cop que les dones han lluitat en les batalles per la llibertat d’altres de la seva època, han passat després a defensar els seus propis drets. I, des de que el feminisme no és més que una extensió lògica de la democràcia, els dèspotes de l’Orient Mitjà s’enfronten a una situació en la qual serà gairebé impossible obligar a aquestes dones conscienciades a detenir la seva lluita per la llibertat – la pròpia i la de les seves comunitats.

 

Naomi Wolf és una activista política i crítica social el llibre més recent és Dóna’m llibertat: una guia per als revolucionaris americans.

Aquest article va ser publicat originàriament per Project Syndicate.

————————————————————————————————————————————

La revolución feminista de Oriente Medio

Por Naomi Wolf

Las mujeres no son la mera unión de las protestas para derrocar a los dictadores, que están en el centro de exigir el cambio social

Entre los estereotipos occidentales más frecuentes acerca de los países musulmanes están los relativos a la mujeres musulmansa: ojos vivaces, con velo y sumisas, exóticamente silenciosas, habitantes vaporosas de harenes imaginarios, encerradas detrás de rígidos roles de género. Entonces, ¿dónde estaban estas mujeres en Túnez y Egipto?

En ambos países, las mujeres manifestantes no tenían nada que ver con el estereotipo occidental: estaban al frente y en elcentro, en las noticias y en los foros de Facebook, e incluso en el liderazgo. En la plaza Tahrir de Egipto, mujeres voluntarias, algunas acompañadas por niños, trabajaron de manera constante para apoyar las protestas – ayudando con la seguridad, las comunicaciones y el alojamiento. Muchos comentaristas atribuyeron al gran número de mujeres y niños, la tranquilidad general extraordinaria mostrada por los manifestantes frente a las graves provocaciones.

Otros reporteros ciudadanos de la plaza Tahrir – y prácticamente cualquier persona con un teléfono móvil podría convertirse en uno – señalaron que las masas de mujeres que participaron en las protestas eran demográficamente inclusivas. Muchas llevaban pañuelos en la cabeza y otros signos de conservadurismo religioso, mientras que otras disfrutaban de la libertad de besar a un amigo o fumar un cigarrillo en público.

Partidarias, líderes
Pero las mujeres no servían sólo como trabajadoras de apoyo, el papel habitual al que son relegadas en los movimientos de protesta, desde los de la década de los 60 hasta los disturbios estudiantiles recientes en el Reino Unido. Las mujeres egipcias también organizaron, montaron estrategias, e informaron de los hechos. Bloggeras como Leil Zahra Mortada asumieron graves riesgos para mantener al mundo informado diariamente sobre los acontecimientos en la plaza Tahrir y en otros lugares.

El papel de la mujer en la gran revolución en Oriente Medio ha sido lamentablemente poco analizado. Las mujeres en Egipto no sólo “se unieron” a las protestas –  eran una fuerza líder detrás de la evolución cultural que hizo las protestas inevitables. Y lo que es verdad para Egipto es cierto, en una mayor o menor medida, en todo el mundo árabe. Cuando las mujeres cambian, todo cambia – y las mujeres en el mundo musulmán están cambiando radicalmente.

El mayor cambio es educacional. Hace dos generaciones, sólo una pequeña minoría de las hijas de la élite recibía una educación universitaria. Hoy en día, las mujeres representan más de la mitad de los estudiantes en las universidades egipcias. Ellas están siendo entrenados para usar el poder de maneras que sus abuelas apenas podrían haber imaginado: publicando periódicos – como Sanaa El Seif lo hizo, en desafío a una orden del gobierno de dejar de operar, haciendo campaña por puestos de liderazgo estudiantil, recaudando fondos para organizaciones estudiantiles y dirigiendo reuniones.

De hecho, una minoría sustancial de mujeres jóvenes en Egipto y otros países árabes han pasado sus años formativos pensando de manera crítica en entornos mixtos, e incluso públicamente desafiando a sus profesores varones en el aula. Es mucho más fácil tiranizar a una población cuando la mitad de esta no está bien educada y entrenada para la sumisión. Pero, como los occidentales deben saber de su propia experiencia histórica, una vez que se educa a las mujeres, la agitación democrática probablemente acompañe el cambio cultural masivo que sigue.

La naturaleza de los medios de comunicación social, también ha ayudado a convertir a las mujeres en líderes de la protesta. Después de haber enseñado habilidades de liderazgo a las mujeres durante  más de una década, sé lo difícil que es llegar a ponerse en pie y hablar en una estructura de organización jerárquica. Asimismo, las mujeres tienden a evitar el papel que la protesta tradicional en el pasado ha impuesto a algunos activistas – casi siempre un hombre joven impetuoso con un megáfono.

Proyección de poder

En tales contextos, – con un escenario, un centro de atención, y un portavoz- a menudo las mujeres se alejan de los roles de liderazgo. Sin embargo, los medios de comunicación social, a través de la propia naturaleza de la tecnología, han cambiado cómo el liderazgo se ve y se siente en la actualidad. Facebook imita la manera en que muchas mujeres eligen experimentar la realidad social, siendo las conexiones entre las personas tan importantes como el dominio o control individual, si no más.

Se puede ser un poderoso líder en Facebook con solo crear un gran “nosotros”. O se puede ser del mismo tamaño, conceptualmente, que todos los demás en su página – no tienes que hacer valer tu dominio o autoridad para ello. La estructura de la interfaz de Facebook crea lo mismo que las instituciones de ladrillo y mortero – a pesar de 30 años de presión feminista – han fallado en proporcionar: un contexto en el que la capacidad de las mujeres para forjar un poderoso “nosotros” y participar en un liderazgo de servicio haga avanzar la causa de la libertad y la justicia en todo el mundo.

Por supuesto, Facebook no puede reducir los riesgos de la protesta. Pero, sea como sea de violento el futuro inmediato en el Medio Oriente, el registro histórico de lo que sucede cuando las mujeres educadas participan en los movimientos de liberación sugiere que aquellos de la región que deseen mantener un gobierno de mano dura tienen sus días contados.

Justo cuando Francia inició su rebelión en 1789, Mary Wollstonecraft, que había quedado fascinada como testimonio de la misma, escribió su manifiesto por la liberación de la mujer. Después de que las mujeres con estudios en Estados Unidos ayudaran a luchar por la abolición de la esclavitud, el sufragio femenino se puso en la agenda. Después de que en la década de 1960 se les dijera que “la posición de las mujeres en el movimiento era principal”, generaron una “segunda ola” del feminismo – un movimiento nacido de las nuevas habilidades de las mujeres y de sus viejas frustraciones.

Una y otra vez, una vez que las mujeres han luchado en  las batallas por la libertad de otros de su época, han pasado después a defender sus propios derechos. Y, desde que el feminismo no es más que una extensión lógica de la democracia, los déspotas de Oriente Medio se enfrentan a una situación en la que será casi imposible obligar a estas mujeres concienciada a detener su lucha por la libertad – la propia y la de sus comunidades.

 

Naomi Wolf es una activista política y crítica social cuyo libro más reciente es Dame libertad: una guía para los revolucionarios americanos.

Este artículo fue publicado originariament por Project Syndicate.

Per Laia Serra

Una presentació institucional va iniciar la IV Trobada de la XIPVG, en la qual van participar periodistes de 14 països dels 35 que configuren la Xarxa. En aquesta crònica en destaquem el tractament de les violències, la taula sobre condicions laborals i professionals, sobre la primavera àrab i la presentació de manuals i informes sobre comunicació i gènere.

En la taula d’inauguració, el representant de la Càtedra de Comunicació Audiovisual de la Universitat Sid Mohamed Ben Abdellah de Fes -l’única especialitat de comunicació que es fa a la ciutat-, va posar de manifest la consolidació que suposa aquesta IV trobada pel diàleg global per una comunicació i un periodisme amb visió de gènere:“la consagració de la ruptura amb altres concepcions de periodisme i mitjans de comunicació pensades en neutre”. “Tota política o treball periodístic neutre seria fals” – com va afirmar, en efecte- i per això, va reconèixer que “l’interès per aquesta trobada i la visió de gènere ve des de diverses disciplines”.

Al final del seu discurs, aquest catedràtic va subratllar la presència de dones i activitats que les reconeixen en el Magreb: “Entre les reivindicacions als països del Magreb, destaca la de l’estatut de la dona, que alhora és part del procés”; va destacar l’entrega de diversos premis, darrerament, a dones dels mitjans, que signifiquen un “reconeixement del rol de les dones en els canvis en la zona del Mediterrani”; va voler posar de manifest els avenços dels drets de les dones al Marroc -en els codis de família, els drets de nacionalitat i drets humans-, així com la igualtat de drets que propugna la nova constitució. Finalment, aquesta autoritat de l’audiovisual també va recordar la recent entrega del premi Nobel a les tres dones lluitadores pels drets humans, la pau i la llibertat en països àrabs i africans.

Entre els parlaments llarguíssims de la primera taula d’autoritats que inaugurava la trobada, la periodista Fatima Baroudi, directora d’informatius de la primera cadena marroquina, SNRT, va alçar-se del públic i va oferir una breu i contundent intervenció. “La revolució dels països veïns, nosaltres la vivim com una evolució”. Va confirmar la importància del paper de les dones en la societat i política marroquines, però va reivindicar-ne la presència als mitjans de comunicació. Va ser la primera i única persona de la taula que va descriure com “masclista” la societat del Marroc; una societat en la qual el “19% de les dones s’encarrega de la manutenció de les famílies”, segons un informe que va citar, i en la qual encara hi ha segregació de les dones. Per la qual cosa encara cal aconseguir la igualtat.

Enmig dels aplaudiments que va rebre Baroudi, el president de la Universitat que hostatjava la IV Trobada de la XIPVG va esforçar-se per contenir certs recels, apuntant “l’espontaneïtat” de les seves paraules, però va fer-ne un bon recull: “han estat paraules també molt interessants. Que les dones han de decidir sobre el seu destí és un missatge important”.

Violències i discriminacions en el pla laboral

Després de les presentacions i d’una taula sobre la importància de les xarxes i els antecedents de la XIPVG, va dedicar-se’n una a les violències: “Llibertat d’expressió i feminicidis” a Mèxic, a càrrec de Yunuhen Rangel Medina, de CIMAC; i “Sexisme i conflictes armats” a Colòmbia, per Fabiola Calvo. El tema requereix ser tractat per sí sol en un article, però aquí apuntem que aquest tema, greu i urgent, serà eix de les accions els dos propers anys de la Xarxa.

En un altre nivell, però també amb implicacions de violència i discriminació, va dedicar-se una taula a la situació laboral i professional en els mitjans de comunicació moderada per la periodista madrilenya Teresa García Espejo i en la qual van participar Lola Fernández, secretària d’Igualtat de la Federació espanyola de sindicats de periodistes (FeSP) i secretària general del sindicat de periodistes d’Andalusia (SPA), i Clara Aurrecoechea, membre de l’executiva de l’SPA i de la Comissió d’Igualtat de la RTV d’Andalusia.
Fernández va abordar el tema “Dones periodistes: Accions contra la discriminació i defensa dels nostres drets”; va recordar que una de les principals preocupacions denunciades a la 4ª Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing -la imatge degradant de les dones als mitjans de comunicació, la limitació d’accés a la informació per part de les dones i la poca diversitat d’informacions de les dones en la premsa i els mitjans- encara té vigència, 16 anys després. “La participació de les dones [en les redaccions] és símptoma de desenvolupament social; però la poca participació en llocs directius dels mitjans és patent”, va afirmar, i va recordar també que el Monitoreig Global de Mitjans segueix constatant la discriminació vers les dones en el món de la informació i els mitjans, que no han canviat els patrons empresarials i han augmentat la contractació precària i els sous inferiors a les dones: “més del 40% en premsa diària i 80% en premsa no diària són periodistes a la peça; la majoria dones perquè no tenen accés a altres contractes i d’aquesta manera busquen conciliar les responsabilitats familiars amb la professió”. Fernández va fer una crida perquè més dones estiguin en els comitès d’empresa per reivindicar els drets laborals i professionals de totes les persones en les redaccions: “les dones hem d’estar en els sindicats, hem de prendre aquests espais. A l’hora de negociar els convenis, a Espanya tenim la Llei d’Igualtat, però els homes no se’n recorden, com tampoc a l’hora de demanar promocions, augments de sou, tipus de contracte; agafen molt pocs permisos de paternitat; no es pregunten per què han de cobrir, les dones, les “floretes” de la informació”. Finalment, Lola Fernández també va subratllar la importància de la formació. No només formació periodística, sinó en gènere, perquè “un espai lliure per igual és molt millor”.

Clara Aurrecoechea, per la seva banda, va centrar la seva intervenció en “Plans d’Igualtat i els Protocols d’Acció contra l’assetjament als mitjans de comunicació”. Va recordar que la Llei “atribueix als mitjans de comunicació públics l’obligació de vetllar per la transmissió d’una imatge plural, igualitària, i la no discriminació, com també ho han de respectar els mitjans privats”; en la seva narració sobre l’aplicació d’un pla d’igualtat i de prevenció d’assetjament sexual a l’empresa on treballa, RTV Andalucia, va anar descrivint processos irregulars i resistències per part dels responsables i els sindicats majoritaris. “La Llei està molt bé però aplicar-la és molt difícil”.

Primavera àrab

Sobre la primavera àrab va parlar la jove activista Jihad Fatchati, que va posar damunt la taula el paper de les dones marroquines, els avenços aconseguits i la constitució, malgrat se li va demanar una opinió més crítica, en un moment donat, sobre l’acceptació o no de les demandes feministes en els moviments socials i la presència de dones en els mitjans, que ella va definir com a més igualitària al Marroc que en altres països àrabs.

La moderadora d’aquesta taula unipersonal, Leila Chafai, de l’agència de premsa Magreb Arab Press, va puntualitzar que el problema actual és de canviar mentalitats, no tant la lluita per drets, i que en el món del periodisme urgeix l’associació de dones periodistes al Marroc, perquè, va afirmar “dones periodistes tenen molts problemes, aquí”.

Fatchati va posar de relleu com les dones àrabs de totes les capes socials estan participant en les revoltes –pobres, analfabetes, però també dones periodistes, metges, etc.-, a més de la seva forma d’acció, no tan sols en les manifestacions sinó també en l’organització d’activitats i ajudes. “Encara hi ha molts desafiaments entorn a la dona àrab per aconseguir els seus drets plens, sobretot polítics”, va afirmar. Per exemple, a Aràbia Saudí, malgrat les dones estaven alçant-se, una dona va ser empresonada per dur a sobre un vídeo prohibit emès per Youtube, un vídeo de protesta contra la prohibició de les dones de conduir.

Jihad Fatchati, que va diferenciar les situacions per països, va recordar que al Marroc, les dones ja van tenir un paper essencial en les manifestacions d’abans i després de la independència, i havien tingut una presència important en la política i la defensa de la independència. També va recordar que les dones, al Marroc, no buscaven derrocar el govern, com a Tunísia o Egipte, sinó un canvi positiu, eliminar l’escissió entre dones i homes: “políticament, participació parlamentària; un canvi de sistema econòmic, obrir les portes a la competició econòmica; més llibertats de reunió i associació; tot en el marc d’una constitució que defensi aquests drets legítims”. Així mateix, també van treballar, continuava Fatchati, amb els mass media nacionals i internacionals. “Abans només es parlava del paper de la dona com a mestressa de casa, però ja no; les dones àrabs i les marroquines especialment, estan sent reconegudes en la seva feina, i el millor exemple és el Premi Nobel d’enguany a l’activista pro drets humans del Iemen, Tawakkul Karman, “un premi per a ella però també per a totes les dones àrabs que van participar en la primavera àrab i que van fer historia”.

Els mateixos dies de la trobada, continuaven les manifestacions a les principals ciutats del Marroc. “Poden treure les flors, però no poden treure la primavera àrab”, va concloure.

 Informes i manuals

La darrera taula, prèvia a la sessió de treball de redacció de la declaració, a porta tancada per a membres de la XIPVG, va dedicar-se a la presentació de manuals de comunicació i gènere, com ara el manual Gènere i mitjans de comunicació. Eines per visiblitzar les aportacions de les dones , que va presentar Cristina Baulies, de l’ICD. Aquest manual, que van elaborar en un procés de treball conjunt més d’una vintena de periodistes designats per les seves empreses, i que vol ser una eina útil que promogui la reflexió crítica i ajudi a ampliar la mirada periodística des del rigor i la pluralitat. Silvina Molina de la xarxa PAR d’Argentina va presentar el Manual de género para periodistas,que conté recomanacions bàsiques per a l’exercici del periodisme amb enfocament de gènere. Elaborat per Silvina Molina i Lyvia Porras per iniciativa de l’Àrea Pràctica de Gènere del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament a Amèrica Llatina i el Carib, el Manual va passar per un procés de validació a càrrec de periodistes, amb experiència en gènere i també sense experiència en aquest enfocament, i especialistes en comunicació i gènere, les aportacions dels i de les quals són també al Manual. S’ha traçat una ruta bàsica amb dades, fonts, idees i exercicis pràctics per generar notícies i transversalitzar el gènere en totes les temàtiques; s’ha tractat el llenguatge inclusiu, amb exercicis d’aplicació; s’ha abordat la imatge de la dona en els mitjans, “tema difícil-segons Molina-ja que hi ha molt material teòric sobre publicitat, però molt poc treball sobre la imatge periodística i per tant, sorgeixen testimonis interessants que deixen obert el camí per seguir construint “. També hi ha un mapa de gènere amb fonts, bibliografia i webgrafia, i un glossari bàsic i exercitació final.


Finalment, Sawa Al Garbi, d’UNESCOCAT va explicar el projecte “Comunicació i migració mediterrània”, tot constatant la triple discriminació que pateixen les dones immigrants i musulmanes. Va subratllar iniciatives de certs mitjans que treballen per millorar la imatge de les dones immigrades, com ara la formació que s’ha fet amb Catalunya Ràdio i TV3 sobre la diversitat cultural i religiosa i que també incloïa les dones immigrades, o amb ACSUR i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb els quals s’ha fet formació especial per a evitar estereotips. Al Garbi va puntualitzar que la seva presència en la XIPVG, amb La Independent, que s’ha dedicat a les dones immigrades des de la perspectiva de gènere, ajuda “perquè és un referent, un testimoni de com tractar el tema”.

——————————————————————————————————-

Por Laia Serra

Una presentación institucional inició el IV Encuentro de la XIPVG, en el que participaron periodistas de 14 países de los 35 que configuran la red. En esta crónica destacamos el tratamiento de las violencias, la mesa sobre condiciones laborales y profesionales, sobre la primavera árabe y la presentación de manuales e informes sobre comunicación y género.

En la mesa de inauguración, el representante de la Cátedra de Comunicación Audiovisual de la Universidad Sid Mohamed Ben Abdellah de Fez -la única especialidad de comunicación que se realiza en la ciudad-, puso de manifiesto la consolidación que supone este IV encuentro para el diálogo global para una comunicación y un periodismo con visión de género: “la consagración de la ruptura con otras concepciones de periodismo y medios de comunicación pensadas en neutro”. “Toda política o trabajo periodístico neutro sería falso” -como afirmó, en efecto- y por ello, reconoció que “el interés por este encuentro y la visión de género viene desde varias disciplinas”.

Al final de su discurso, este catedrático subrayó la presencia de mujeres y actividades que las reconocen en el Magreb: “Entre las reivindicaciones a los países del Magreb, destaca la del estatuto de la mujer, que a su vez es parte del proceso”; destacó la entrega de varios premios, últimamente, a mujeres de los medios, que significan un “reconocimiento del rol de las mujeres en los cambios en la zona del Mediterráneo”; quiso poner de manifiesto los avances de los derechos de las mujeres en Marruecos -en los códigos de familia, los derechos de nacionalidad y derechos humanos-, así como la igualdad de derechos que propugna la nueva constitución. Finalmente, esta autoridad del audiovisual también recordó la reciente entrega del premio Nobel a las tres mujeres luchadoras por los derechos humanos, la paz y la libertad en países árabes y africanos.

Entre los parlamentos larguísimos de la primera mesa de autoridades que inauguraba el encuentro, la periodista Fatima Baroudi, directora de informativos de la primera cadena marroquí, SNRT, se alzó del público y ofreció una breve y contundente intervención. “La revolución de los países vecinos, nosotros la vivimos como una evolución”. Confirmó la importancia del papel de las mujeres en la sociedad y política marroquíes, pero reivindicó su presencia en los medios de comunicación. Fue la primera y única persona de la mesa que describió como “machista” la sociedad de Marruecos, una sociedad en la que el “19% de las mujeres se encarga de la manutención de las familias”, según un informe que citó, y en la que todavía hay segregación de las mujeres. Por lo que todavía hay que conseguir la igualdad.

En medio de los aplausos que recibió Baroudi, el presidente de la Universidad que albergaba el IV Encuentro de la XIPVG se esforzó por contener ciertos recelos, apuntando “la espontaneidad” de sus palabras, pero hizo un buen resumen: “han sido palabras también muy interesantes. Que las mujeres deben decidir sobre su destino es un mensaje importante “.

Violencias y discriminaciones,también en el plano laboral

Después de las presentaciones y de una mesa sobre la importancia de las redes y los antecedentes de la XIPVG, se dedicó se una a las violencias: “Libertad de expresión y feminicidios” en México, a cargo de Yunuhen Rangel Medina, de CIMAC, y “Sexismo y conflictos armados” en Colombia, por Fabiola Calvo. El tema requiere ser tratado por sí solo en un artículo, pero aquí apuntamos que este tema, grave y urgente, será eje de las acciones los dos próximos años de la red.

En otro nivel, pero también con implicaciones de violencia y discriminación, se dedicó una mesa a la situación laboral y profesional en los medios de comunicación moderada por la periodista madrileña Teresa García Espejo y en la que participaron Lola Fernández, secretaria de Igualdad de la Federación española de sindicatos de periodistas (FeSP) y secretaria general del sindicato de periodistas de Andalucía (SPA), y Clara Aurrecoechea, miembro de la ejecutiva del SPA y de la Comisión de Igualdad de la RTV de Andalucía.
Fernández abordó el tema “Mujeres periodistas: Acciones contra la discriminación y defensa de nuestros derechos”, recordó que una de las principales preocupaciones denunciadas en la 4 ª Conferencia Mundial sobre la Mujer de Beijing -la imagen degradante de las mujeres en los medios de comunicación , la limitación de acceso a la información por parte de las mujeres y la poca diversidad de informaciones de las mujeres en la prensa y los medios- aún tiene vigencia, 16 años después. “La participación de las mujeres [en las redacciones] es síntoma de desarrollo social, pero la poca participación en puestos directivos de los medios es patente”, afirmó, y recordó también que el Monitoreo Global de Medios sigue constatando la discriminación hacia las mujeres en el mundo de la información y los medios, que no han cambiado los patrones empresariales y han aumentado la contratación precaria y los sueldos inferiores a las mujeres: “más del 40% en prensa diaria y 80% en prensa no diaria son periodistas en la pieza, la mayoría mujeres porque no tienen acceso a otros contratos y de esta manera buscan conciliar las responsabilidades familiares con la profesión”. Fernández hizo un llamamiento para que más mujeres estén en los comités de empresa para reivindicar los derechos laborales y profesionales de todas las personas en las redacciones: “las mujeres debemos estar en los sindicatos, debemos tomar estos espacios. A la hora de negociar los convenios, en España tenemos la Ley de Igualdad, pero los hombres no se acuerdan, como tampoco a la hora de pedir promociones, aumentos de sueldo, tipo de contrato; toman muy pocos permisos de paternidad, no se preguntan por qué tienen que cubrir, las mujeres, las “florecillas” de la información “. Finalmente, Lola Fernández también subrayó la importancia de la formación. No sólo formación periodística, sino en género, porque “un espacio libre por igual es mucho mejor”.

Clara Aurrecoechea, por su parte, centró su intervención en “Planes de Igualdad y los Protocolos de Acción contra el acoso a los medios de comunicación”. Recordó que la Ley “atribuye a los medios de comunicación públicos la obligación de velar por la transmisión de una imagen plural, igualitaria, y la no discriminación, como también lo deben respetar los medios privados”, en su narración sobre la aplicación de un plan de igualdad y de prevención de acoso sexual en la empresa donde trabaja, RTV Andalucía, fue describiendo procesos irregulares y resistencias por parte de los responsables y los sindicatos mayoritarios. “La Ley está muy bien pero aplicarla es muy difícil”.

Primavera árabe

Sobre la primavera árabe habló la joven activista del movimiento 20F Jihad Fatchati, que puso sobre la mesa el papel de las mujeres marroquíes, los avances logrados y la constitución, a pesar de se le pidió una opinión más crítica, en un momento dado, sobre el aceptación o no de las demandas feministas en los movimientos sociales y la presencia de mujeres en los medios, que ella definió como más igualitaria en Marruecos que en otros países árabes.

La moderadora de esta mesa unipersonal, Leila Chafai, de la agencia de prensa Magreb Arab Press, puntualizó que el problema actual es de cambiar mentalidades, no tanto la lucha por derechos, y que en el mundo del periodismo urge la asociación de mujeres periodistas en Marruecos, porque, afirmó “mujeres periodistas tienen muchos problemas, aquí”.

Fatchati puso de relieve como las mujeres árabes de todas las capas sociales están participando en las revueltas-pobres, analfabetas, pero también mujeres periodistas, médicos, etc.-, además de su forma de acción, no sólo en las manifestaciones sino también en la organización de actividades y ayudas. “Todavía hay muchos desafíos en torno a la mujer árabe para conseguir sus derechos plenos, sobre todo políticos”, afirmó. Por ejemplo, en Arabia Saudí, a pesar de las mujeres estaban alzándose, una mujer fue encarcelada por llevar encima un video prohibido emitido por Youtube, un video de protesta contra la prohibición de las mujeres de conducir.

Jihad Fatchati, que diferenció las situaciones por países, recordó que en Marruecos, las mujeres ya tuvieron un papel esencial en las manifestaciones de antes y después de la independencia, y habían tenido una presencia importante en la política y la defensa de la independencia. También recordó que las mujeres, en Marruecos, no buscaban derrocar al gobierno, como en Túnez o Egipto, sino un cambio positivo, eliminar la escisión entre mujeres y hombres: “políticamente, participación parlamentaria, un cambio de sistema económico, abrir las puertas a la competición económica, más libertades de reunión y asociación, todo en el marco de una constitución que defienda estos derechos legítimos “. Asimismo, también trabajaron, continuaba Fatchati, con los mass media nacionales e internacionales. “Antes sólo se hablaba del papel de la mujer como ama de casa, pero ya no; las mujeres árabes y las marroquíes especialmente, están siendo reconocidas en su trabajo, y el mejor ejemplo es el Premio Nobel de este año en el activista pro derechos humanos de Yemen, Tawakkul Karman, “un premio para ella pero también para todas las mujeres árabes que participaron en la primavera árabe y que hicieron historia”.

Los mismos días del encuentro, continuaban las manifestaciones en las principales ciudades de Marruecos. “Pueden sacar las flores, pero no pueden sacar la primavera árabe”, concluyó.

Informes y manuales

La última mesa, previa a la sesión de trabajo de redacción de la declaración, a puerta cerrada para miembros de la XIPVG, se dedicó a la presentación de manuales de comunicación y género, como el manual Género y medios de comunicación. Herramientas para visibilizar las aportaciones de las mujeres, que presentó Cristina Baulies, del Instituto Catalán de las Mujeres (ICD). Este manual, que elaboraron en un proceso de trabajo conjunto más de una veintena de periodistas designados por sus empresas, quiere ser una herramienta útil que promueva la reflexión crítica y ayude a ampliar la mirada periodística desde el rigor y la pluralidad. Silvina Molina de la red PAR de Argentina presentó Manual de Género para periodistas, que contiene recomendaciones básicas para el ejercicio del periodismo con enfoque de género. Elaborado por Silvina Molina y Lyvia Porras por iniciativa del Área Práctica de Género del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo en América Latina y el Caribe, el Manual pasó por un proceso de validación a cargo de periodistas, on experiencia en género y también sin experiencia en este enfoque, y especialistas en comunicación y género, las aportaciones de los y de las cuales también están en el Manual. Se ha trazado una ruta básica con datos, fuentes, ideas y ejercicios prácticos para generar noticias y transversalizar el género en todas las temáticas; se ha tratado el lenguaje inclusivo, con ejercicios de aplicación; se ha abordado la imagen de la mujer en los medios, “tema difícil -según Molina- ya que hay mucho material teórico sobre publicidad, pero muy poco trabajo sobre la imagen periodística y por lo tanto, surgen testimonios interesantes que dejan abierto el camino para seguir construyendo”. También hay un mapa de género con fuentes, bibliografía y webgrafía, y un glosario básico y ejercitación final.
Finalmente, Sawa Al Garbi, de UNESCOCAT explicó el proyecto “Comunicación y migración mediterránea”, constatando la triple discriminación que sufren las mujeres inmigrantes y musulmanas. Subrayó iniciativas de ciertos medios que trabajan para mejorar la imagen de las mujeres inmigradas, como la formación que se ha hecho con Catalunya Ràdio y TV3 sobre la diversidad cultural y religiosa y que también incluía las mujeres inmigradas, o con ACSUR y el Colegio de Periodistas de Cataluña, con los que se ha hecho formación especial para evitar estereotipos. Al Garbi puntualizó que su presencia en la XIPVG, con La Independiente, que se ha dedicado a las mujeres inmigradas desde la perspectiva de género, ayuda “porque es un referente, un testimonio de cómo tratar el tema”.

El jurat internacional del concurs literari “Un mar de paraules” ha lliurat el primer premi de l’edició 2011 a la marroquina Hanane Oulaillah-Jazouani, de 30 anys i resident a Casablanca. El seu relat “Le cadenas” (El cadenat) explica les vicissituds per les que passa el cinquantenari Khalid, que ha estat escollit membre d’una mesa electoral, durant la primera jornada electoral democràtica i neta d’un país que surt de 50 anys de dictadura d’un autòcrata anomenat Ali. Es tracta de la quarta edició del concurs “Un mar de paraules”, que organitzen l’IEMed i la Fundació Anna Lindh.

El segon premi ha recaigut en Ilija Djurovic, montenegrino de 21 anys, amb el relat THC and LCD,  mentre el tercer premi se l’ha endut Gintare Laurinaviciuté, lituà de 17 anys, amb Playing Democracy or a Girl from the Room Republic.

Els premis s’han lliurat en un acte a l’Institut d’Estudis Catalans al qual han assistit els vint joves que segons el jurat han proposat els millors relats entre els 165 que ha rebut aquesta edició.

Els joves escriptors que han assistit a la cerimònia, entre els quals els 3 guanyadors, procedeixen d’Algèria, Bulgària, Egipte, Palestina, França, Israel, Grècia, Lituània, Letònia, Turquia, Eslovènia, República Txeca, Síria, Romania, Montenegro i Marroc.

La quarta edició del concurs se centra en el tema de la ciutadania activa (participació, democràcia i ciutadania) amb motiu de l’Any Europeu per a les activitats de voluntariat. El certamen literari, organitzat des de 2008 per l’IEMed i la Fundació Anna Lindh, es dirigeix a escriptors de fins a 30 anys i residents en qualsevol dels 43 països de l’àrea euromediterrània.

El jurat internacional està integrat per la crítica literària Elisabetta Bartuli (Itàlia) i els escriptors Najwa Barakat (Líban), Jamila Hassoun (Marroc), Pere Antoni Pons (Espanya) i Alfredo Zucchi (Itàlia), guanyador de l’edició 2010 del concurs.

————————————————————————————————————–

El jurado internacional del concurso literario “Un mar de palabras” ha entregado el primer premio de la edición 2011 a la marroquí Hanane Oulaillah-Jazouani, de 30 años y residente en Casablanca. Su relato “Le cadenas” (El candado) explica las vicisitudes por las que pasa el cincuentenario Khalid, que ha sido elegido miembro de una mesa electoral, durante la primera jornada electoral democrática y limpia de un país que sale de 50 años de dictadura de un autócrata llamado Ali. Se trata de la cuarta edición del concurso “Un mar de palabras”, que organizan el IEMed y la Fundación Anna Lindh.

El segundo premio ha recaído en  Ilija Djurovic, montenegrino de 21 años, con el relato THC and LCD, mientras el tercer premio se lo ha llevado Gintare Laurinaviciuté, lituana de 17 años, con Playing Democracy or A Girl from the Room Republic.
Los premios se han entregado en un acto en el Institut d’Estudis Catalans en el que asistieron los veinte jóvenes que según el jurado han propuesto los mejores relatos entre los 165 que ha recibido esta edición.
Los jóvenes escritores que han asistido a la ceremonia, entre ellos los 3 ganadores, proceden de Argelia, Bulgaria, Egipto, Palestina, Francia, Israel, Grecia, Lituania, Letonia, Turquía, Eslovenia, República Checa, Siria, Rumanía, Montenegro y Marruecos.
La cuarta edición del concurso se centra en el tema de la ciudadanía activa (participación, democracia y ciudadanía) con motivo del Año Europeo para las actividades de voluntariado. El certamen literario, organizado desde 2008 por el IEMed y la Fundación Anna Lindh, se dirige a escritores de hasta 30 años y residentes en cualquiera de los 43 países del área euromediterránea.
El jurado internacional está integrado por la crítica literaria Elisabetta Bartuli (Italia) y los escritores Najwa Barakat (Líbano), Jamila Hassoun (Marruecos), Pere Antoni Pons (España) y Alfredo Zucchi (Italia), ganador de la edición 2010 del concurso.
—————————————————————————————————————————–

The international jury of the literary contest “A Sea of Words” has awarded the first prize for 2011 to the Moroccan Hanane Oulaillah-Jazouani, a 30-year old resident in Casablanca. Her story Le cadenas (The Padlock) tells of the vicissitudes of the 50-year old Khalid, who has been chosen as a member of a polling station team during the first democratic and fair elections in a country emerging from 50 years of dictatorship by an autocrat called Ali. This is the fourth year of “A Sea of Words”, organised by the IEMed and the Anna Lindh Foundation.

The second prize was given to Ilija Djurovic, a 21-year old from Montenegro, for the story THC and LCD, while the third prize was won by Gintare Laurinaviciuté, a 17-year old Lithuanian, for Playing Democracy or A Girl from the Room Republic.

The awards were presented in an event at the Institut d’Estudis Catalans attended by the twenty youths who in the judgement of the jury wrote the best stories from the 165 submitted this year.
The young writers who attended the ceremony, including the three winners, are from Algeria, Bulgaria, Egypt, Palestine, France, Israel, Greece, Lithuania, Latvia, Turkey, Slovenia, the Czech Republic, Syria, Romania, Montenegro and Morocco.
The fourth year of the contest focused on the theme of active citizenship (participation, democracy and citizenship) on the occasion of the European Year of Volunteering. The literary contest, organised since 2008 by the IEMed and the Anna Lindh Foundation, is aimed at writers up to 30 years old and resident in any of the 43 countries of the Euro-Mediterranean area.
The international jury is made up of the literary critic Elisabetta Bartuli (Italy) and the writers Najwa Barakat (Lebanon), Jamila Hassoun (Morocco), Pere Antoni Pons (Spain) and Alfredo Zucchi (Italy), winner of the 2010 contest.
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.